Un gegant és un home tranquil
Se'l mirava indiferent, des de les alçades i enfocant un Aleksandr Gomelski que amb prou feines li arribava a la cintura.“Per què? Aquí estic ben pagat. Al bosc hi estic bé” va respondre Janis Janovitx Krumins (1930) al patriarca del bàsquet soviètic.
Gomelski, en la seva Enciclopèdia del bàsquet, narra que quan va conèixer Krumins, al 1953, va quedar tan impactat de les condicions físiques del gegant letó com de la seva franca resistència a abandonar la reposada vida de col·lector de resina de pins. L'alçada de Krumins no se sap amb exactitud, però les cròniques que la rebaixen més la situen en 2m18. Algunes parlen de 2m23. Per Gomelski, que aquell any havia arribat a l'ASK Riga, cinc centímetres més o cinc menys no feien la cosa. “Pesava 140 quilos i era lent. Però era fort i coordinat”. Tossut, Sasa va convèncer Janis. I aquest, amb 23 anys, va posar-se a les seves mans per aprendre a jugar a bàsquet. Per aprendre “de la A a la Z”.
El món va tenir notícies de Krumins als Jocs de Melbourne, el 1956. Allà als Estats Units, va passejar-se de nou pel torneig olímpic amb un equip liderat per Bill Russell (2m07). En el primer enfrontament entre les dues enemigues íntimes, Krumins no va jugar, i Russell, còmodament, va fer 20 punts en el triomf nord-americà (85-55). Ja en la fase final, els Estats Units van tornar a derrotar la URSS (89-55), però Russell es va quedar en 13 punts, estavellat contra el mur letó, que aquesta vegada sí que va ser utilitzat pel seleccionador Spandarin. Allà Gomelski es va convèncer que Krumins seria el primer gran pivot soviètic, malgrat que el desinterès per l'esport i la vida en comunitat del gegant eren complets. Des dels 14 anys, un després de la mort del seu pare, que recollia resina dels pins –“abastava els més alts i tenia cura de la seva mare”–, i havia declinat reiterats intents per convertir-lo en boxador, lluitador o atleta.
Recollit i entranyable, Gomelski parla d'ell com l'únic gran jugador dels que va entrenar, “meu”, a qui li va ensenyar tot: botar, passar, tirar a cistella. Entrenaven diàriament dues hores abans que arribessin la resta de companys. “El seu joc no era estèticament agradable, però era intel·ligent, efectiu i, envoltat de grans jugadors, va esdevenir una estrella”. A Riga li van haver de comprar un cotxe per evitar que anés amb transport públic. Al camp, a pesar de les trepitjades, els cops i les empentes constants que rebia, sempre va tenir un comportament exemplar. Insensible. “Es va guanyar el respecte de tothom”, assegura Gomelski. Del 1955 al 1964 va celebrar quatre lligues de la URSS, tres títols d'Eurolliga, tres europeus de seleccions i tres plates olímpiques. Al 1959, a Xile, en la primera participació de la URSS en un mundial, la guerra freda va impedir que els soviètics obtinguessin l'or després de negar-se a jugar l'últim partit contra Formosa (Taiwan). A la pista, el gegant era corejat amb reiterats “Viva Krumins!”. La premsa xilena només parlava d'ell, “i vam haver de recloure'l a l'hotel per evitar les aglomeracions”. El primer equip d'atacar amb un pivot i quatre homes oberts fou aquell Riga de Gomelski i Krumins, precursor de la nostra modernitat.
Arrencat del bosc, amagat de la gent, Krumins va tornar al seu enyorat anonimat exercint d'escultor i modelador quan va deixar el joc; en silenci, al costat de la seva dona Inessa. Gomelski el visitava, “però era impossible treure'l de casa”. El gegant era un home tranquil que va morir el 1994; ocult, però no ignorat. El 2006, el prestigiós Sport Express rus va fer una enquesta entre els lectors interpel·lant-los sobre qui era el millor pivot de l'era soviètica. Fou Sabonis, naturalment, seguit de Tkatxenko. En tercer lloc hi apareixia Krumins, el primer pivot colossal.