El sol. I la lluna i la pruna. Perquè sempre en volem més. El món és una enorme rodona d'infinites perspectives, i en aquesta vaguetat que habitem anomenada món occidental fa segles que es va instaurar com a natural la tendència a l'apropiació. Els dies se succeeixen i si ho fan és perquè quan anem a reposar sigui només després de ser més que quan ens vam llevar. La propietat física o espiritual com a sinònim de millora, de progrés cap a un horitzó indefinit on la glòria pública és el jutge que ens condemna. Així vivim i així morim, ofegats en el reconeixement de la possessió. Els atletes, les suposades estrelles dels esports d'equip, no només no en són una excepció, sinó que juntament amb els seus amos, els clubs que els paguen, enverinen sense pudor aquest afany de tinença.

Avui es juguen les semifinals del torneig de bàsquet dels Jocs, qui sap si les últimes amb els millors jugadors del món. Va aixecar la llebre fa mesos Mark Cuban, el propietari dels Mavericks, notant que això de l'esperit olímpic fa temps que ha esdevingut una fàbrica –una més– de fer diners. “Els Jocs són una gran empresa amb fins lucratius i no té sentit que els propietaris de l'NBA ho subvencionem.” De mercat ric o de mercat pobre, el sentiment d'aprovació a les paraules de Cuban és a totes les franquícies. I David Stern, el president de la lliga, de la patronal, ja ha dit que en bàsquet, com en futbol, als Jocs hi haurien d'anar com a molt tres jugadors majors de 23 anys. No té pressa a discutir-ho, però sí el ferm propòsit de tirar-ho endavant. Els jugadors, és clar, no hi estan d'acord. Ho han dit Ginobili, Kobe, LeBron i d'altres. I Billy Hunter, que encara és algú en l'associació de jugadors: “Tot es parlarà. Però no es farà res sense l'aprovació dels jugadors.” La raó principal a la posició dels amos és que ningú, ni les asseguradores, cobreix els contractes dels jugadors, contractes que per tractar-se dels més guapos de la classe són de molts milions de dòlars. I tots legalment garantits.

Luol Deng ha estat l'exemple de la discòrdia en aquesta cita olímpica. L'aler dels Bulls ha jugat amb la Gran Bretanya malgrat que la franquícia de Chicago li havia recomanat no fer-ho. Que no jugués i que aprofités l'aturada de l'estiu per operar-se d'un problema als lligaments del canell. “És una experiència que ningú em traurà, única i que una multitud d'atletes somien i no podran fer mai”, deia el jugador nascut al Sudan, fill de refugiats polítics acollits a Anglaterra. No només ha jugat, Deng, sinó que en els quatre primers partits –fins que els britànics van tenir possibilitats d'accedir als quarts– va fer-ho més que cap altre jugador en el torneig (149 minuts). Jerry Reinsdorf, propietari dels Bulls, li ha de pagar 27 milions en els propers dos anys. Podrà respondre a aquest compromís el canell de Deng, que ha acabat els Jocs amb un 31% d'encert?

Un altre que s'hauria d'haver quedat a casa és Juan Carlos Navarro. Era el desig del Barça i era el que mèdicament demana el seu problema a la fàscia del peu. La seva voluntat –a Londres, per exemple, ha igualat Epi com a basquetbolista espanyol amb més Jocs (4)–, ha estat la que ha decidit. Ara, és altament probable que quan comenci la temporada el jugador més ben pagat del Barça s'hagi d'estar un bon temps sense poder jugar. No només això, sinó que la seva condició de jugador de formació ha fet anar –encara més si això és possible– de corcoll el club a l'hora de configurar la plantilla.

La norma dels 23 anys, però, no és només per protegir-se de possibles lesions. No seria natural que fos així, perquè els propietaris de l'NBA també en volen més. Sempre. En aquest cas, fer del mundial de bàsquet una nova fàbrica de fer diners per a ells. De bracet amb la FIBA i contractant patrocinis que paguessin molt i bé perquè, allà sí, hi podrien jugar tots. Grans i petits, amb l'única condició de ser els millors. Els clubs europeus i els de la resta del món no-NBA, s'hi afegiran?