Quan en parla –perquè, diguem-ho d'entrada, no és fàcil que Aleksei Viktorovitx Sved parli en públic–, es reconeix complagut i agraït pel mig any que va jugar cedit al Dinamo de Sergei Bazarevitx. L'exbase el coneixia de quan el va entrenar al CSKA júnior i va ser qui li va donar l'empenta definitiva, diu. També té records per a Vujosevic i Kazlauskas. I, malgrat el sovinteig en les enganxades –hi ha amor sense odi?–, no s'oblida de David Blatt. “És una cosa que depèn d'ell, però m'agradaria que es quedés i continués entrenant la selecció”, assegura.

Tancat, gravitant sobre si mateix i fent voltes a la realitat, com un àtom perdut que cerca inútilment una porta per entrar a formar part de la gran molècula, Alioxa Sved és substancialment imprevisible. Erràtic i excèntric, dins i fora del camp. L'anècdota és contada pel mateix Blatt. “La primera vegada que va venir [europeu 2011] li vaig dir que es tallés aquells cabells si es volia entrenar amb mi. I ho va fer. Aquesta vegada [preolímpic 2012] li vaig dir el mateix. I em va contestar que no, que ara no pensava fer-ho. Què li podia dir? Tenia Bikov lesionat, i necessito dos bases per jugar!”

Tampoc se sap amb exactitud què és Sved a la pista. La indefinició el persegueix. Però no és base. Mai no ho ha sigut, i és Blatt qui el va ressituar professionalment en aquesta posició. L'estiu passat, en l'europeu. També ara en els Jocs, la muntanya russa de Sved. Els seus tres primers partits contra la Gran Bretanya, la Xina i el Brasil van ser espectaculars –15,6 punts i 8,3 assistències de mitjana–, però en el quart, contra Espanya, el jugador de Belgorod només va merèixer 7 minuts, a criteri de Blatt. “Sved? –va dir el tècnic després–. Recordeu el mite d'Ícar i les seves ales de cera?” L'esperit lliure s'havia enlairat amunt i amunt fins a creure's a l'altura del mateix sol i la patacada va ser sonada. En els quarts de final (2/12 tirs i 0/4 tirs lliures) i en les semifinals (1/6), Sved estava perdut. Tan absent com sempre i errant. Hem de suposar que va parlar amb Viktor, el seu pare, que és entrenador de bàsquet. I amb les seves dues germanes grans, que hi juguen. I amb el gat que: “També hi juga. El fem passar per l'anella”, explicava un dia. Ho hem se suposar perquè a Rússia la família és sagrada.

Venturosament, aquell dia abans del preolímpic Blatt es va posar les dèries a la butxaca i Sved, amb els cabells llargs i esbullats, va continuar a la selecció. I el torneig d'enlairament i caiguda a Londres va tenir també la seva resurrecció. Va ocórrer contra l'Argentina, en el partit per la medalla de bronze. Un premi immens com la mateixa Rússia i sense el qual el viatge de Blatt al capdavant de la selecció eslava no hauria rebut tantes i tan generalitzades lloances.

S'ha de gravitar sobre si mateix i fer voltes al voltant de la realitat per, després de caure des de l'altura del sol a terra, explotar en aquell partit amb 25 punts, 7 assistències i 1 pilota perduda. Contra l'Argentina. Genial, Sved va portar tot sol Rússia al bronze anotant 13 punts en l'últim quart. Del 62-64 a 6:46 fins al 75-74 a 56 segons, tots els atacs russos excepte un els va acabar ell: 2/2 de 2, 1/3 triples i 3/4 tirs lliures. Havia fallat un triple a 1:03 quan perdien 75-74, intentant-lo només iniciar la possessió. Però va tornar-hi, a 37 segons, per situar un 77-79 favorable que va ser definitiu. En els dos intents, tothom va pensar en el resultat, en el temps que restava, en la transcendència del partit i en la mala presa de decisions. També Blatt i la seva pissarra i els seus ajudants. Ell no. Inconscient, brillant, Sved va veure en els dos triples l'oportunitat de guanyar, i ens va recordar que el bàsquet encara pertany als jugadors. “Simplement vaig tirar. Tard o d'hora, sabia que el meu mal joc s'acabaria. I, gràcies a Déu, ha estat quan era necessari.”

Amb Déu, encara que sigui un Déu rus, a Rússia tampoc s'hi fa tractes.