En la competició d'atletisme dels Jocs de Londres es van superar quatre rècords del món. El dels 4x100 m masculins, amb Usain Bolt i els seus col·legues jamaicans, va ser el més mediàtic; el dels 800 m del kenyà David Rudisha, el més impressionant; el de la russa Ielena Laixmanova en els 20 km marxa, el més intranscendent, i el de l'equip femení dels Estats Units en els 4x100 m, el més històric.

El rècord femení dels 4x100 m ha estat el més històric perquè va esborrar de les llistes de rècords els 41.37 que un equip de la desapareguda República Democràtica Alemanya (RDA) va fer l'any 1985 en la copa del món que es va disputar a Canberra. Vint-i-set anys després, doncs, s'eliminava un d'aquells rècords que fan mal d'ulls a molta gent que ja fa temps que va decidir que tot el mal que el dopatge va fer a l'atletisme durant anys tenia un culpable: la RDA. Ha estat com si tornés a caure el mur de Berlín. A la llista de rècords mundials femenins sobreviuen els 47.60 de Marita Koch en els 400 m, del 1985 i els 76.80 que Gabriele Reinsch va fer en el llançament de disc el 1988, i en la llista masculina, els 74,08 de Jurgen Schult en llançament de disc del 1986.

Aquests rècords també em fan mal d'ulls a mi, però no són els únics. Que a la RDA es dopava els esportistes, no en tinc cap dubte, però tampoc tinc cap dubte que no eren els únics que ho feien, però com que van ser els grans perdedors de l'ensorrament del comunisme a l'Europa de l'Est i el seu Estat va desaparèixer, els ha tocat pagar les culpes de tothom. Les seves i les dels altres. Perquè les atletes de la RDA –centrem-ho en l'atletisme i les dones, encara que també ho podríem estendre a la natació o al ciclisme– van guanyar molts títols i medalles en els Jocs Olímpics, els campionats del món i d'Europa fins al seu cant del cigne en l'europeu del 1990. Però no van guanyar sempre ni ho van guanyar tot. Evelyn Ashford el 1983 i Florence Griffith-Joyner el 1988 van superar els rècords del món dels 100 i els 200 m de les alemanyes de l'Est. Jackie Joyner va superar els de salt de llargada i de proves combinades. El 1987, un equip dels Estats Units –amb Florence Griffith, entre d'altres– va córrer els 4x100 m en 41.55, només 18 centèsimes més lentes que els 41.37 que les superdopades de la RDA havien fet el 1985 i que ara han superat a Londres Carmelita Jeter, Allison Felix i les seves companyes amb 40.82.

Quina mena d'atletes eren Ashford, Griffith, Joyner i companyia que van poder batre els dimonis dopats de samarreta blava amb la falç i el martell? Les atletes de la RDA van tenir en el seu poder, en els anys setanta i vuitanta, els rècords del món dels 100, 200 i 400 m, 100 i 400 m tanques i tots els salts i llançaments que es feien llavors, així com les proves combinades. Tots aquests rècords menys dos no van arribar als anys noranta. A Londres, però, ens ha tornat a la memòria el dopatge, només, que es practicava a la RDA.