L'atletisme està sent l'ase dels cops de l'actuació de l'equip espanyol a Londres. José Maria Odriozola, etern president de la federació espanyola d'atletisme –hi és des del 1989– centra totes les crítiques per l'actuació d'un equip que no només no va guanyar cap medalla, sinó que va tenir la majoria dels seus components eliminats només començar. Odriozola és culpable, com a president i al mateix temps responsable tècnic, però també són culpables tots aquells que s'han deixat enlluernar pels èxits d'un grups d'atletes que han anat guanyant medalles al mateix temps que monopolitzaven les ajudes i, llei de vida, s'anaven fent grans.

Que Jesús Ángel García Bragado, amb més de 40 anys, encara formi part de la selecció espanyola és un èxit personal, però un fracàs del sistema esportiu que ho ha permès. El pla de beques, ADO i de les federacions, segons resultats, ha allargat carreres i ha bloquejat les noves generacions. Una medalla aquí i una altra allà han mantingut contents i enganyats el personal, mentre per sota morien una rere l'altra diverses generacions. Atletes que potser tampoc haurien guanyat mai una medalla olímpica, però que potser sí que podrien haver aspirat a estar en una final.

La federació catalana prepara una revolució per trobar talents arreu de Catalunya. D'atletes amb talent n'hi ha hagut molts en els darrers anys. N'hi haurà sempre. Entre els anys 1997 i 2007, 93 atletes catalans van participar en els campionats del món júnior i juvenil i en els campionats d'Europa sub-23 i júnior. D'aquests 93 atletes, només 19 van arribar a competir en uns Jocs Olímpics, un mundial o un europeu absolut. He limitat les dades al 2007 perquè els juvenils d'aquella temporada tenen ara 22 anys, suficients per treure el nas entre els grans. I d'aquests 19, Reyes Estévez, Maria Vasco, David Canal, Josep Lluís Blanco i Natàlia Rodríguez són els únics que han tastat un podi absolut. Molts? Pocs? Són percentatges acceptables, normals, lògics? És més preocupant la xifra de 74 atletes que quan estaven en formació van competir amb els millors atletes de la seva edat i en canvi no ho han tornat a fer de sèniors, que no pas que dels 19 que ho van aconseguir, 5 hagin tastat l'èxit.

De talent jove n'hi ha. Què hem de fer perquè no es perdi? Hi ha mil i una situacions personals i esportives que poden esguerrar una carrera. Dídac Salas va guanyar l'or en salt de perxa en els Jocs Olímpics de la Joventut el 2010, el bronze en l'europeu júnior del 2011 i ha estat quart en el mundial júnior d'aquest any. Una gran promesa. L'any 2005, Albert Vélez va ser tercer en el mundial juvenil, i el 2007, Manel Concepción subcampió en el mundial juvenil. Tots dos també en salt de perxa. Ricardo Pueyo, Olga Sánchez, Francisco Javier Munuera, Daniel Martí i David Márquez també van pujar a podis mundials juvenils i júniors. De talent, n'hi ha.