La retirada de Casey Stoner, el fitxatge de Marc Márquez per HRC i la tornada de Valentino Rossi a Yamaha. El mundial de motociclisme projecta la recta final i amb prou feines s'ha parlat d'un altre excel·lent campionat de Jorge Lorenzo. Menys encara del millor campionat des que és a Moto GP de Dani Pedrosa. Al pilot de Castellar del Vallès fa temps que ningú se'l creu. Bé, no a ell sinó a les seves circumstàncies. Un dia, ja fa set anys, Pedrosa va arribar a la categoria dels pesos pensants. Era una criatura, però així i tot abans que pugés a una Moto GP la unanimitat al seu voltant era unidireccional. I fatalment densa: havia arribat qui finalment batria l'inabastable Rossi. S'ho van creure –també inventar?– la premsa, els aficionats i la gent del seu entorn. Propers i reticents d'entrada a donar per bona una heretgia com aquella, però que van sucumbir sense a penes resistència al corrent d'opinió que mai no descansa: el que frisa per ser endeví primer i, després, espectador d'excepció de la caiguda de l'ídol.

Ja ho saben: en el cas de Pedrosa si no ha estat un all ha estat un ceba. Sempre hi ha hagut algun factor que ha pesat més que la seva excepcional qualitat. “Tinc tot el que necessito per guanyar”, deia el català a l'inici d'aquest mundial. Ningú li va fer gaire cas. Al seu historial recent no hi havia gaire on anar a gratar per creure que la sentència acabaria trobant correspondència a la realitat. El cas, però, és que a set curses d'acabar el mundial, Pedrosa és en una dimensió desconeguda per a ell, i és l'únic pilot que ha puntuat en tots els grans premis –llevat d'un quart lloc, sempre al podi–. No és poca cosa perquè Lorenzo, que acumula un zero, surt a primer o segon per cursa. I tot i així no té, ni de bon tros, el títol encarat perquè Pedrosa no falla. No falla, però no s'ha parlat d'ell. I haurem de convenir que la situació d'anonimat amb què està teixint la seva temporada li va prou bé.

Sent estrictes, no és del tot cert que no s'hagi parlat d'ell. Es va fer quan va renovar per dues temporades amb l'equip HRC. Dos anys més en l'equip amb més recursos econòmics de la graella. Se'n va fer esment del pilot resident a Suïssa, però per notar que havia estat plat de segona. De tercera, per ser exactes. Emparaulat l'aterratge de Marc Márquez a l'equip ja la temporada passada, els plans inicials de la marca japonesa deien que els pilots oficials de Honda per al 2013 i el 2014 serien Stoner i Márquez. L'inesperat adéu de l'australià va imposar un canvi de ritme, i aquest depenia de fitxar Jorge Lorenzo. El mallorquí, però, va acabar acceptant la renovació de Yamaha i va ser aleshores (i només aleshores) que a Honda van creure en Pedrosa. Tampoc el seu equip creia en Pedrosa. Però Dani és aquí, a 18 punts del líder. En la millor de les posicions, sense pressió. Aquesta sembla la lectura del llargmetratge: sense pressió per ser el campió és quan millor està rendint.

El d'aquesta temporada és un Pedrosa diferent. Més obert, proper i accessible. Les càmeres poden acostar-se a la persona que, minuts abans de prendre la sortida, és a la graella disposant-se a pujar a la moto. No calen els enfocaments llunyans i dirigits d'anys anteriors, en què el robot de Castellar reposava sobre la moto aïllat –encara més– de la realitat. Enguany tenim un Pedrosa somrient abans de la cursa i humà després. Que no es queixa invariablement, que reconeix obertament quan no ho ha fet bé i que aplaudeix, també públicament, quan Stoner i Lorenzo ho han fet millor. El que segurament sempre hauria fet si no hagués estat perquè algú algun dia li va fer creure que només vivint paral·lelament al món del qual formava part podria arribar a ser campió del món de Moto GP. La feliç contradicció en el seu cas és que aquesta accessibilitat l'ha fet passar més desapercebut. Finalment, amb naturalitat, l'home Dani i el pilot Pedrosa enfoquen les curses com allò que són, el més important de les coses menys importants.

Encara són majoria els que no se'l creuen. Que esperen el zero, el cop d'infortuni que engegui a dida la seva sensacional temporada. No perquè li vulguin mal, sinó perquè sempre ha estat així. Sempre? Potser ha arribat l'hora del canvi.