Algú va assegurar un dia que el món era una pilota perquè Déu era futbolista. El primer futbolista, és clar. Sobre l'origen de les espècies la literatura és interminable i que el futbol és la més arrelada de les religions és també bastant inqüestionable. N'hi ha molts que pensen que això és un blasfèmia, però pocs d'aquests serien brasilers. El Brasil és nuclearment futbol, i allà s'hi farà, d'aquí a dos anys, el proper esdeveniment que posarà en suspens l'acostumat moviment del món: el mundial. El diner és també una devoció i, no podia ser d'una altra manera, el mundial de futbol i el diner fa temps que van perillosament plegats.

La pilota mai no es cansa, va dir un altre. I des de fa alguns mundials, la pilota és batejada i adequadament comercialitzada perquè sigui del tot rodona. Exactament des del 1970 que se li posa un nom. Al mundial de l'Argentina, per exemple, se la va conèixer amb el nom de Tango i vuit anys més tard, el 1986, a Mèxic, amb el d'Azteca. En fa quatre, a Sud-àfrica, la cosa es va complicar i Adidas va presentar-la com la Jabulani. Ara toca el Brasil, i el nom de la propera pilota del mundial l'escolliran per primera vegada els aficionats de tot el món i segons el resultat de les votacions que la gent, ja fa dies, pot fer al web de la firma alemanya. Sobre tres possibilitats: bossa nova, brazuca i carnavalesca. Són tres noms femenins, i és natural que sigui així perquè la pilota en portuguès és un terme femení. És una senyoreta, expliquen al Brasil, i com a tal se l'ha d'afalagar. Amb tendresa i atenció. La pelota no se mancha, va sentenciar un dia el filòsof Diego Armando.

De les tres possibles denominacions de la pilota del mundial del 2014 dues no necessiten referència per trobar-li el sentit. Qui més qui menys s'ha mogut a ritme de bossa nova i qui més qui menys s'ha amagat rere una màscara. Brazuca és diferent. És, segons expliquen, un terme de l'argot dels natius que s'utilitza per designar la irreverència. I haurem d'entendre que és a la llista per denotar la irresistible insolència que en diferent mesura trobem en una senyoreta. En una senyoreta estupenda, per descomptat. Interessant i maliciosa, d'aquelles que dissimulen amb tota naturalitat que no recorden qui els està saludant i que miren sempre de reüll, amb la barbeta lleugerament enlairada i les parpelles gairebé tancades.

Aquest cap de setmana s'acaba el termini per fer efectives les votacions i no sabem si un il·lustre com Romário haurà votat. Del brasiler, que denuncia sovint que l'organització del mundial al seu país és un niu de corrupció fenomenal, coneixem que hi troba a faltar una paraula, al ventall proposat per Adidas. Romário de Souza Faria, un golejador que n'hi ha que afirmen que va marcar més de 1.000 gols en la seva carrera i que, aviat farà vint anys, va aterrar a Barcelona. Va venir al Barça i, encara a l'aeroport, va afirmar que havia vingut a marcar 30 gols. Ho va dir i deu mesos més tard ho havia complert –a l'enorme quantitat de culers joves això no els semblarà res de l'altre món. Però el 1993 aquella sentència ho era, d'un altre món. Com ell–. Romário, dèiem, ha manifestat que ni bossa nova, ni brazuca ni carnavalesca són termes prou escaients per designar la pilota. No perquè, tot i que per ell també és una senyoreta, la pilota de futbol, la batejaria gorduchinha. I és comprensible perquè quan pensa en una bellesa la imagina amb corbes i femenina, Romário. Grassoneta, un terme delicat i sexual i que és com tractava la pilota un jugador extàtic i voluptuós com ell.