L'oferta que hi ha és aquesta. És aquesta o res.

La vida ja no és un amfiteatre que comercialitza el millor postor i, de tan estret que portem el cinturó, tots i arreu, la respiració és alhora el primer i únic acte de supervivència.

L'ACB feia saber aquesta setmana que havia arribat a un acord per vendre els drets televisius del seu producte. L'acord no és oficial i les xifres, és clar, no es faran públiques. No, perquè no cal esbombar que són quatre rals –que no és poc ni molt, sinó que és el que hi ha–. Les televisions no tenen diners i, si en tenen, topen amb la descoratjadora cara de les audiències: o és un Barça-Madrid o davant la tele només s'hi asseuen els malalts i els alienats. Després, és clar, hi ha el tractament que se'n fa, del producte. Altament millorable. Però, si aquestes teles són les úniques que donen algun caler, amb quina força es demana un tractament més atent?

Les causes de les baixes audiències ni són clares ni són poques. La inesgotable oferta audiovisual en comparació amb anys enrere és segurament la primera. Una altra de poderosa és l'escassa identificació de l'aficionat amb els protagonistes de l'acció. Amb els jugadors i els entrenadors. Més enllà de la devoció per uns colors hi ha la devoció pel joc i per aquells que l'interpreten, una afecció que anys enrere no només era possible, sinó que era també natural perquè els jugadors pertanyien a un equip no menys de dues temporades. Tots: els d'aquí, els d'allà i encara els de més enllà de l'Atlàntic. Però el nomadisme no és un fet exclusiu del bàsquet. També passa en el futbol, la propera bombolla a esclatar que empeny els dies devorant audiències.

“La cobertura dels mitjans és el que realment fa especial l'NBA. La lliga ha tingut èxit a inculcar una mentalitat als entrenadors i als jugadors en la qual aquests segueixen dues normes. La primera és que cada vegada que estan en contacte amb els mitjans o el públic ho fan amb el ferm propòsit de promoure la imatge del joc i la lliga. Hi ha un fort sentiment d'unitat i comprensió del fet que tots ells formen part del mateix producte, del mateix espectacle. La segona norma és que tothom –jugadors, entrenadors i directius– s'ha de posar a disposició dels periodistes. No és concebible imaginar que l'NBA toleri que algú es negui a parlar amb els mitjans.”

Tot això ho explica Ettore Messina, l'entrenador del CSKA de Moscou, en el seu bloc a sports.ru. Sap de què parla, el prestigiós tècnic italià, perquè enguany ha tornat al bàsquet europeu després de passar una temporada treballant als Lakers. En l'NBA, com en el bàsquet del continent, també és cada vegada més difícil que els jugadors estiguin més de dos anys al mateix equip. S'intenta perpetuar un petit nucli de dos, tres o quatre homes, però mai en un sentit estricte. Per vendre el producte no necessiten que sigui així. El producte es ven per la proximitat. Com al mercat, el consumidor pot veure, tocar i remenar. I això és així perquè, com explica Messina, jugadors, tècnics i entrenadors entenen que no són res sense els aficionats. I que sense la premsa, sigui la tele, la ràdio, el paper o el món virtual, no hi ha humana manera d'arribar-hi.

Infeliçment, en el nostre bàsquet això és encara un estadi a conquerir. Són comptats els clubs en què els seus treballadors estan permanentment a disposició de la premsa. I generalment són clubs modestos o de lligues que no formen part de l'elit. En l'ACB i en l'Eurolliga, la concepció que un club ha de fer camí disfressat de búnquer és encara molt estesa. Especialment en aquells acostumats a guanyar, no només no és imaginable que després de cada entrenament hi hagi sempre algun un jugador a disposició dels mitjans –no ja tots, com a l'NBA–, sinó que concertar una cita o una entrevista té forma d'audiència papal. Passa en l'ACB i en l'Eurolliga, dues competicions esquarterades per les audiències i que, llevat d'excepcions, veuen també com l'assistència als pavellons és cada vegada un clau més roent.