Comença la temporada i els propòsits d'esmena es multipliquen. Els àrbitres de la Lliga Endesa, com cada any, fan la seva estada de pretemporada. Es reuneixen, parlen, s'exerciten, intercanvien opinions. Entre ells i conjuntament amb altres actors de l'obra, en reunions en què també hi són presents els entrenadors i els directors esportius dels clubs. Consens és la paraula. Intencions que després s'intentarà portar a la pràctica. En dècimes de segons, filtrant el reglament en un instant, amb l'única eina del criteri, de la percepció de l'individu davant dels fets.

L'anotació en l'ACB ha anat de mal borràs en les últimes temporades i de la darrera concentració d'àrbitres es va sortir amb una idea que ha de vertebrar i acabar dominant la temporada que demà comença: protegir l'atacant. Concretament, el comunicat emès per l'associació de clubs parlava “d'aconseguir que els àrbitres siguin més estrictes en l'aplicació del reglament, amb l'objectiu de protegir el jugador ofensiu i, així, netejar el joc i no permetre en cap cas defenses il·legals”. Netejar és el verb. Aclarir el joc, castigar el contacte i fer que el dinamisme regni. S'entén que el moviment sota les anelles és complicat, que el ritme i la velocitat vénen de l'exterior i que és aquí on s'ha de ser més estricte. Prohibida, per petita que sigui, la utilització de les mans en la defensa del perímetre i en les transicions. Defensa agressiva i de contacte sí, però des de la capacitat física del tors inferior. Amb les cames. És a dir, l'equip vertical i decidit i punyent tindrà el reglament de la seva part.

En la supercopa feta el cap de setmana passat a Saragossa la impressió de l'aficionat va ser que es xiulaven moltes faltes. També dels jugadors, alguns tremendament condicionats per aquest fet i protestant de manera constant. En la primera semifinal entre el Barça i el València se'n van xiular 49, de faltes. En la segona, entre el CAI i el Madrid, 48. I en la final entre els blaugrana i els blancs, 50. Una mitjana de 25 faltes per equip. La temporada passada, en el mateix torneig, en les semifinals se'n van xiular 49 en cadascuna, però en la final entre el Barça i el Baskonia, més igualada que no pas la d'aquesta edició, només se'n van assenyalar 41.

Segurament la sensació que enguany se'n van xiular moltes té la seva raó en el fet que ràpidament i generalment en cada quart els dos equips estaven en bonus. Hi ha aquí una primera aplicació de la màxima que demana protegir el jugador ofensiu: que en el minut quatre del quart, per exemple, un equip estigui ja en situació de ser penalitzat amb dos tirs lliures en contra ha de fer que freni la seva agressivitat a l'hora d'aturar l'oponent. La teoria diu això, si bé és clar que, mentre els jugadors no s'habituïn al nou criteri, les interrupcions seran constants. És un peatge a pagar abans no es netegi el joc. El jugador necessitarà un temps perquè, no s'ha d'oblidar, de la mateixa manera que a la pista és fiscalitzat pels seus excessos a criteri arbitral, a la banqueta ho és per la seva moderació, perquè l'entrenador difícilment comprèn el terme defensa sense associar-ho a la duresa i al contacte –la tendència triomfadora dels últims anys ha estat aquesta–. El tècnic, en aquesta nova situació se sentirà d'entrada menys protagonista, perquè, ho sabem, la idea que es pot controlar tot menys l'encert del jugador –i aquí hi ha el que fa referència a la defensa, indissoluble dels scoutings– preval en tot els manuals. Per tant, ells hauran de passar també per un període d'aclimatació. Com els aficionats, habituant-se a veure com a falta accions que fins ara no ho eren. Ara bé, que l'atacant sigui la nineta dels ulls dels àrbitres no hauria de servir perquè els simuladors facin la seva impunement. Amb Navarro i Rudy al capdavant –també Ricky en el seu temps, ja quan era a la Penya– l'art d'exagerar el contacte ha fet fortuna dins del món ACB i estaria bé que la tendència, per respecte al joc i per la bona educació de la mainada, no trobés en el criteri que es vol imposar un altre aixopluc.