Cada dia surt el sol, de fet. Però no és fins que el savi ho proclama que la multitud no n'és plenament conscient.

Ho afirmava Aíto García Reneses la setmana passada en una entrevista a El País: l'scouting està portant el bàsquet a un camí sense sortida. Es busquen jugadors que siguin capaços de fer de tot i de fer-ho tot entre molt bé i excel·lent, que diria aquell. Les anotacions tendeixen a la baixa perquè els equips, quan surten a jugar, saben tots els moviments del rival. Els han fet veure tantes vegades com juga el rival, ho han treballat tant en els entrenaments, que la sorpresa només és possible si l'atacant és un fora de sèrie. Mirar vídeos del rival. El mateix que un dia va portar el bàsquet a una altra dimensió està ensorrant avui la criatura. Video killed the radio star, cantava fa anys el poeta, en una profecia del que hauria de succeir.

Tot just s'ha jugat una jornada sencera de la Lliga Endesa. Una engruna de l'àpat que no serveix per treure grans conclusions, però que dóna pistes de fins a quin punt l'scouting és decisiu en el bàsquet dels nostres dies. Agafant aquesta primera jornada, trobem que en vuit dels nou partits jugats que va guanyar va ser l'equip amb més cares noves. Només el Madrid, que per la gran majoria d'aficionats enguany menjarà a part, va complir amb aquella màxima que proclama la continuïtat com a virtut. En canvi, Penya, Saragossa, València, Estudiantes, Múrcia, Gran Canària, Valladolid i Obradoiro van vèncer els seus enfrontaments contra equips que tenien més jugadors que ells en les seves files que la temporada passada ja eren als respectius equips. Cada casa és un món i cada partit un punt en l'infinit, però si en algun moment de la temporada es té menys coneixement del joc del rival és en aquest punt en què ens trobem. Tots els assistents tenien partits de pretemporada dels seus rivals, però la pretemporada serveix per fer proves i establir l'equip des d'un punt de vista físic i no pas tàctic. S'ha celebrat que aquesta primera jornada hi hagi hagut 8 punts més per enfrontament en relació amb la primera jornada de la temporada passada. I la comparació és engrescadora, com totes en les que es comparen naps i cols. La tendència anotadora es perfila després de dos mesos ben bons de competició i la llàstima aquí és que les jornades de la lliga no siguin simètriques. O la fortuna, en aquest cas, perquè així no es poden quantificar els efectes ruïnosos de l'scouting comparant una jornada de la primera volta amb la mateixa de la segona.

El Madrid, amb nou jugadors de la temporada passada, va ser l'únic a derrotar un rival amb més cares noves –l'Unicaja només té dos jugadors que continuen–, dèiem. En canvi, la Penya (3) va superar el Lagun Aro (7), el CAI (4) el Baskonia (6), el València (6), el Fuenlabrada (8), l'Estudiantes (4), el Canàries (7), el Múrcia (4) el Cajasol (3), el Gran Canària (4), el Bilbao (6), l'Obradoiro (4), el Manresa (5), el Valladolid (1) i el Barça (7). La victòria dels castellanolleonesos va ser, sens dubte, la més inesperada de totes. No només tenen un únic jugador de la temporada passada, sinó que van fer els últims dos fitxatges a una setmana mal comptada de començar la competició: Renfroe i Sinanovic. El base només va jugar 28 minuts perquè va cometre cinc faltes, mentre que el pivot en va jugar 33. Renfroe va ser el màxim assistent del partit (5) i Sinanovic, el màxim anotador (28) i el més valorat (31) de la jornada. Tan l'un com l'altre només havien jugat uns minuts amb el Valladolid, en el darrer partit de pretemporada. Sabien els jugadors del Barça com jugaven (atacaven) aquests dos homes dins els sistemes del tècnic Roberto González? Diguem-ho diferent. Quin director esportiu els fitxaria abans que els seus rivals diumenge –Marcelinho, Sada, Jawai i Tomic–? On resta l'espontaneïtat de l'estrella de la ràdio?