Tota la vida m'ha agradat l'esport. Vaig ser el porter suplent de l'equip d'handbol i membre de l'equip d'atletisme de l'Escola Pia de Calella i encara conservo quatre medalles d'or i una de bronze guanyades en aquests esports en les edicions dels Juegos Escolares Nacionales de la zona del Maresme entre el 1973 i el 1975. Després vaig fer atletisme federat al Club d'Atletisme Calella, em vaig treure el títol de monitor estatal a l'Escuela Nacional de Entrenadores de la Federació Espanyola d'Atletisme el 1979 i en dues ocasions, el 1979 i el 1980, vaig intentar, sense èxit, superar les proves d'ingrés a l'únic INEF que hi havia llavors a Esplugues de Llobregat. Al final, la via per intentar estar professionalment lligat a l'esport va ser el periodisme. I aquí estem, 32 anys després d'haver posat per primer cop un peu a la precària facultat de ciències de la informació de l'Autònoma i 30 anys després que algú considerés que el que jo podia aportar sobre l'esport podia tenir una remuneració econòmica.

El meu pare era aficionat a l'esport. A casa hi entraven, tot sovint, tant El Mundo Deportivo com el Dicen. Una de les seves feines extres per poder arribar a final de mes era portar els comptes en una papereria quiosc i allà vaig acabar jo també, l'estiu del 1974, venent diaris i llegint tot el que em queia a les mans. I com que a l'escola estudiàvem francès també llegia, com podia, el que deia L'Equipe abans que els turistes no s'emportessin tots els exemplars. A la televisió de llavors hi havia poc esport i, que jo recordi, vam anar un cop al Camp Nou en un partit de lliga quan jugava en Cruyff i a dos o tres Gampers. La meva mare encara algun cop em diu que vaig estar en un partit en què jugava Kubala, perquè va anar al Camp Nou quan estava embarassada.

Va ser en aquell paper que et deixava les mans brutes de tinta que vaig descobrir els meus herois. Les seves gestes es narraven en aquell llenguatge grandiloqüent i recargolat del franquisme i els seus rostres apareixien en les planes de rotogravat en què s'aplegaven les fotos. Uns herois que, pel que fa a l'atletisme, veia tot sovint en les grans competicions de cros, a Granollers, Manresa i a la Jean Bouin, on anàvem a córrer. I en ciclisme teníem els ciclistes a tocar en les etapes de la Volta i la Setmana Catalana.

Professionalment, he seguit la Volta ciclista a Catalunya, però també he anat al campionat de Catalunya de cros escolar a la Vall de Bianya i he retransmès per ràdio un campionat d'Espanya de patí de vela al Masnou. També vam aprofitar que feia la mili al costat de Madrid per fer d'enviat especial d'El Punt Diari en el campionat d'Espanya d'atletisme del 1986.

L'esport ha estat la meva vida. Ningú me'n farà perdre l'afició tot i que hi hagi moltes coses, no només el dopatge, que no m'agraden i que et van fent el cor de pedra. Els herois, veritables o falsos, passen. L'esport queda.