Són quatre les jornades que s'han celebrat de la lliga Endesa i l'audiència, la mare dels ous, no només no és encoratjadora sinó que és alarmantment migrada. Està en franca recessió, tant els percentatges com el nombre d'espectadors són de molt mal empassar i la percepció que la fi del món és més propera que mai és molt present en la comunitat basquetbolística –si aquesta és encara una locució amb significat–. Sense mur on arrecerar-se, les lamentacions, les mans al cap i els interrogants són incessants. Sintèticament, la qüestió es resumeix en una: com és que un esport que fins fa quatre dies –no tantes temporades enrere, en el cas que ens ocupa– generava expectació, empatia i il·lusió –és a dir, negoci– ara sigui públicament –en els mitjans de comunicació– un moribund?

Si la resposta a l'enigma fos una, clara i unívoca hem de suposar que fa temps que els dirigents haurien posat el fil a l'agulla. Hem de creure que això és així, perquè si no quedaríem atrapats en la convicció que el nostre esport és en mans de la negligència i la deixadesa absoluta. Però la nostra bona fe és il·limitada i volem pensar que efectivament aquí tot és molt més complicat del que sembla. No hi ha una única resposta a la pregunta, però sí una certesa que tothom coincideix a acceptar: l'oferta lúdica actual és inacabable. És moltíssima més que la que hi havia fa quatre dies i moltíssima menys que la que hi haurà d'aquí a quatre dies més. Com treure el cap en l'espessa selva de l'oferta?

Fins no fa tantes temporades enrere la publicitat era el paradigma que governava el negoci, allò que permetia sense gaires esforços entrar al mercat i generar interès i diners. Hi havia un producte, s'anunciava i, si el contingut complia uns mínims de qualitat, els resultats arribaven. Això, però, s'ha acabat. La publicitat ha mort i del que es tracta avui dia és de comunicar: no és possible vendre si no s'és capaç de comunicar, d'interactuar amb el públic.

Ni el món és del tot rodó ni el temps completament lineal, però sembla que és aquí on es pot començar a descabdellar el problema del bàsquet i les audiències. Per comunicar cal un producte, calen unes eines i cal una tècnica per canalitzar i fer arribar adequadament el producte. Tenim el bàsquet, tenim els mitjans de comunicació –convencionals i digitals–, però, i la tècnica? Tenim la tècnica?

Llevat de la premsa i els mitjans especialitzats, el bàsquet només és visible abans, durant i després dels partits. I això si la fortuna ens acompanya. És a dir, el model és exactament el mateix que funcionava quan la publicitat era el paradigma dominant. Un model obsolet i ineficaç en el món de la comunicació. Perquè no hi ha comunicació efectiva sense proximitat i contacte, sense presència diària als mitjans –s'entén, és clar, en els no especialitzats per atreure més aficionats– i sense una regularitat i una puntualitat en l'emissió de continguts. En definitiva, sense un hàbit i un posicionament. No hi ha comunicació sense hàbit perquè l'home, també el seguidor i el potencial aficionat del bàsquet, és un animal de costums.

Més enllà de la premsa especialitzada, de la clandestinitat, l'esquema comunicatiu del bàsquet actual és arcaic i no passa de la tríada prèvia-partit-postpartit. Sortir d'aquí no garanteix l'èxit, però és segur que no fer-ho portarà lentament i amb seguretat al deteriorament complet d'un producte sensacional. L'audiència d'un Barça-Madrid no la dóna el bàsquet, la donen les dues marques que absolutitzen el dia a dia. La nostra bona fe creu que dirigents i clubs ho tenen detectat, però mentre l'immobilisme faci girar el món lamentar-se per no arribar al 5% de share a La 1 és fer el ridícul perquè en la inacció aquestes són xifres per proclamar victòria.