La mel no és sempre dolça
per tres anys,
Mike D'Antoni. Però no té
tant temps.
Per a un entrenador que no ha jugat mai cap final, el títol és l'única sortida
De mica en mica, es van coneixent més detalls del crim. Per exemple, que l'estupefacció de Phil Jackson no només va venir pel fet de saber que no havia estat l'escollit per ser el nou tècnic dels Lakers. El va sorprendre, és clar. Però a Jackson, el que el va deixar veritablement atònit va ser que el truquessin gairebé a mitjanit, quan dormia el primer son –una desconsideració majúscula perquè només qui pateix de dolor crònic a l'esquena i al maluc sap com n'és, de dificultós, determinades nits, tancar els ulls–. L'astorament pel nomenament de Mike d'Antoni com a nou entrenador de l'equip de Los Angeles va ser fenomenal, de tota manera. Expliquen les cròniques que al mateix tècnic italià, convalescent encara d'una intervenció al genoll, també el va xocar. I als periodistes. I als aficionats. A tothom.
Difícilment se sabrà algun dia tota la veritat del succés perquè, sol passar, els culpables mai no tenen una consciència plena dels seus actes. No tenen una actitud zen en la seva vida quotidiana. I quan els trontolla el dia a dia s'agiten rítmicament. Però la decisió va ser aquesta perquè la família Buss –Jeanie també?– i la direcció esportiva de la franquícia així ho van considerar. “Conec el triangle i no n'estava convençut”, ha assegurat Mick Kupchak, el mànager general dels Lakers. “Li vaig dir [al Phil] que pel tipus d'equip que teníem i el joc que volíem, el Mike era l'escollit.”
Diumenge, tocant la mitjanit. Kupchak va trucar a Phil perquè, com va explicar Jackson, havien estat els Lakers els que s'havien dirigit al tècnic. Hi ha qui diu que només per quedar bé, perquè els aficionats no diguessin que no s'havia intentat –We want Phil! We want Phil!, ressonava a l'Staples–. Justament per ells, l'entrenador amb més anells de la història havia considerat acceptar l'oferta. Per això i perquè hi veu contingut, en l'equip. Hi veu un anell. El mateix, l'únic que hi projecten els aficionats.
“La victòria és dolça, però no necessàriament et fa la vida més fàcil.” Ho va escriure Jackson en aquella inclassificable i necessària Sacred Hoops. Des de l'experiència diària del triomf, la sentència del mestre sembla feta a mida per a Mike D'Antoni. Expliquen els que ho han viscut que no es coneix la pressió fins que s'ha format part dels Knicks. Qui sap si d'aquí a un temps D'Antoni dirà que no, que això no és ben bé així.
És complex creure que, amb una plantilla en què tots els homes del nucli dur llevat de Howard i Meeks superen amb escreix els 30 anys, D'Antoni hi aplicarà el famós sistema ofensiu del Seven seconds or less. Set segons o menys per tirar a cistella. Bàsquet per conceptes, a tota pastilla, en què la constant creació d'espais a partir del bloc directe ha de permetre als jugadors demostrar totes les seves qualitats (ofensives) –els Suns jugaven una mitjana de 70 atacs per partit a partir del pick-and-roll, quan la resta d'equips amb prou feines arribaven a la meitat–. “Prepara el jugador, el posa al lloc correcte per tal que tingui èxit”, ha dit Kobe Bryant del nou tècnic. La intriga és màxima, en aquest punt. Però sobretot ho és en el resultat final. És D'Antoni l'home adequat per portar els Lakers al títol?
Magic Johnson va estar dos dies sense piular a Twiter, de dol perquè Phil Jackson no era el nou entrenador dels Lakers. La victòria de poder entrenar un equip com aquest amb uns jugadors com Nash, Kobe, Pau i Howard és sempre oportuna. Quin tècnic no voldria viure aquesta experiència? Ara bé, com recorda el mestre, la mel no és sempre dolça. Ha signat per tres anys, D'Antoni. Però no té tant temps. Per a un entrenador que no ha jugat mai cap final de l'NBA, el títol és l'única sortida. Ho és per la plantilla de què disposa i perquè, tot i que mai se sabrà tota la veritat, li ha estat assignada una feina pensada i feta a mida per a Jackson. Un tècnic amb vint presències en el play-off en vint temporades en la lliga. De catorze finals i onze anells.