Dani, a la pell de Lara Bosch

L'Espa­nyol va esce­ni­fi­car dilluns una divisió abso­luta entre dues fac­ci­ons. Els par­ti­da­ris de Joan Collet i els de Ser­gio Oli­veró i l'Apmae (Asso­ci­ació de Petits i Mit­jans Acci­o­nis­tes). La can­di­da­tura Genètica Perica. Més de tots ha fet ban­dera del canvi i s'ha vol­gut apro­piar del suport social. Un suport popu­lar que està frac­ci­o­nat gai­rebé al cin­quanta per cent entre les dues prin­ci­pals can­di­da­tu­res a la pre­sidència després de la votació feta dilluns a la Fira de Cor­nellà. El pro­pers dies i set­ma­nes ser­vi­ran per refer el club que abans-d'ahir es va esquinçar l'ànima amb llui­tes intes­ti­nes. El motor per retor­nar certa pau i tan­car feri­des tindrà el pal de paller en la gestió espor­tiva del pri­mer equip i els seus resul­tats. L'Espa­nyol no dei­xar de ser un club de fut­bol i com es diu col·loquial­ment, si la pilo­teta entra, tots els mals sem­bla que sur­tin per la fines­tra. No obs­tant això, la junta gene­ral d'acci­o­nis­tes va dei­xar palès un pro­blema crònic de l'Espa­nyol con­tem­po­rani: la dèria i la per­se­cució al màxim acci­o­nista. Des que l'Espa­nyol es va con­ver­tir en SAD el 1992, l'enti­tat blanc-i-blava ha vist com els màxims acci­o­nis­tes han pas­sat moments de dolçor i esplen­dor per aca­bar sor­tint per la porta del dar­rere. José Manuel Lara Bosch va viure aquesta dico­to­mia clàssica. “Els club són com­ple­xos, dife­rents. Exis­tei­xen els amos jurídics i els sen­ti­men­tals”, expli­cava l'edi­tor el juliol del 2009 després de ven­dre el seu paquet prin­ci­pal d'acci­ons a Dani Sánchez Lli­bre i Ramon Con­dal. Lara Bosch va sucum­bir al carisma i popu­lisme de Dani. L'empre­sari de Vilas­sar havia por­tat el club a gua­nyar dues copes (2000 i 2006) i a una final de la UEFA (2007). L'afició l'esti­mava i el veia com el seu guru, però les coses es van tor­nar a tòrcer quan Dani i el seu amic Ramon Con­dal van com­prar el paquet acci­o­na­rial de Lara Bosch. Lla­vors l'home que sem­blava Robin Hood, que plan­tava cara a l'omni­pre­sent Lara Bosch es va con­ver­tir en el símbol del poder opres­sor. Una pèrdua de crèdit ges­tada pri­mer amb l'inter­canvi de pre­si­dents. Dani se n'anava, després d'anun­ciar durant molts anys la seva marxa, però ho feia dei­xant el seu soci i amic, Ramon Con­dal. Aquest movi­ment de peces de dominó va ser inter­pre­tat per molts afi­ci­o­nats com si l'enti­tat fos un club exclu­siu i no de tots, de la massa que l'ha havia defen­sat i havia donat suport a Sánchez Lli­bre durant molt de temps. Dani, amb Con­dal, havia inver­tit molts diners i capi­tal de la seva but­xaca, però els afi­ci­o­nats no escol­ta­ven raons i veien l'Espa­nyol com segres­tat per uns pocs. El carisma de Dani es va anar dila­pi­dant sota la pre­sidència de Ramon Con­dal. Els resul­tats espor­tius d'aquest 2012 van fer la resta i van aca­bar pre­ci­pi­tant la junta d'acci­o­nis­tes de dilluns.

Ser­gio Oli­veró va ser el més llest en aquest esce­nari de des­a­fecció. La debi­li­tat del pre­si­dent Con­dal va ser la lla­vor que ha impul­sat l'empre­sari bio­tec­nològic a créixer i vehi­cu­lar la fatiga d'una part de l'afició. El caldo de cul­tiu de la defi­ci­ent gestió del fut­bol de base, l'eco­no­mia de guerra, que ha obli­gat a ven­dre els juga­dors més con­tras­tats i de la qual Oli­veró va ser copartícip, va fer la resta. Ara Joan Collet és vist per molts com un tes­ta­ferro de Dani en el con­sell. Una tite­lla més en l'estratègia de Sánchez Lli­bre per per­llon­gar eter­na­ment el seu poder i els ten­ta­cles en el club. La gran majo­ria de gent que dilluns incre­pava el nou pre­si­dent i con­se­ller dele­gat de l'Espa­nyol ho feien cap a Dani. L'empre­sari de Vilas­sar és el veri­ta­ble ene­mic de molts acci­o­nis­tes i afi­ci­o­nats. El cor­tijo que va denun­ciar Oli­veró dilluns és la imatge que tenen molts, tot i que aquest cor­tijo també té mol­tes con­tra­pres­ta­ci­ons per jugar-se els diners i
part de la for­tuna per­so­nal. Ara, i després de la junta esperpèntica a la Fira de Cor­nellà, s'ha de veure si Dani (i Con­dal) sap aguan­tar el tipus o deci­deix llançar la tova­llola. Només ell ho sap. Segu­ra­ment després de la junta ho
hau­ria enge­gat tot a pas­seig, però la part sen­ti­men­tal li pot més que l'empre­sa­rial i voldrà seguir llui­tant per tor­nar el vell esplen­dor a l'Espa­nyol. Almenys ho
farà fins a asso­lir la per­manència. Ara Dani està vivint el des­encís de Lara el 2009. Deu estar
Ser­gio Oli­veró espe­rant el
relleu?