Diumenge hem de fer un pas més cap a una Catalunya independent. I quan arribi el dia de la independència, una de les moltes coses que tindrem serà seleccions i esportistes catalans amb el dret a competir oficialment arreu del món. Aquest dia veurem la senyera i Els segadors afegits a la llista de banderes i himnes amb dret a ser presents en una competició esportiva. Aquest dia podrem seguir un partit de seleccions de futbol, bàsquet, handbol, hoquei sobre patins i rugbi amb la mateixa passió amb què ara seguim els de clubs. Aquest dia serem com Andorra, Armènia, Xipre, l'illa Dominica i Luxemburg, però també com França, Itàlia, Alemanya, els Estats Units i Espanya. Aquest dia, la televisió –o televisions– catalana retransmetrà –si n'aconsegueix els drets, previ pagament, és clar– les competicions en què participin els nostres esportistes.

No cal repetir que fa molt de temps que espero que arribi aquest dia. No només per qüestions esportives, és clar, que no serien, ni de bon tros, les més importants. Aquest dia, que és tan esperat, també em fa una mica de por. Tinc por que, tots plegats, actuem com actuen sistemàticament els espanyols i perdem la racionalitat que apliquem en altres àmbits de la vida. Em fa molta ràbia quan, en una retransmissió, sigui de l'esport que sigui, els espanyols han de guanyar perquè sí. Per decret. El cap de setmana en vam tenir els dos últims exemples, de moment, en les finals de la copa Davis i el mundial de futbol sala. Sempre són ells els que han treballat més, els que han fet més mèrits i més sacrificis i els jutges i àrbitres sempre els perjudiquen. No existeix ningú més.

I què passa amb els rivals, de vegades vencedors i de vegades derrotats? És que no s'han entrenat, no s'han sacrificat, no han fet cap mèrit per arribar fins allà i guanyar? Vull pensar que a França, Itàlia i Noruega deuen fer alguna cosa semblant amb els seus esportistes. Deu ser llei de vida, però hi ha moltes maneres de fer-ho i, la veritat, se'm fa difícil pensar que en algun país ho puguin fer d'una manera més barroera que a Espanya.

Espero i desitjo que quan els esportistes catalans defensin la senyera, guanyin perquè són millors que els altres i perdin quan siguin inferiors, que els àrbitres els ajudin i els perjudiquin com fan amb tothom. Igual que no hi cap genètica espanyola que faci millors els esportistes espanyols, tampoc n'hi ha una de catalana. La veritat, però, és que en tinc molts dubtes. Tota la visceralitat que envolta el Barça, l'Espanyol i el Real Madrid i la més absoluta falta de crítica que hi ha sobre esportistes catalans –Gasol–, o adoptats –Alonso i Nadal, per exemple–, que sempre ho fan tot bé i se'ls justifica tot, em fa pensar que no som tan diferents. Potser una mica en les formes, no en el fons. Hem estat massa temps junts? Tenim temps de reflexionar i no cometre els errors que critiquem a d'altres.