El peri­o­disme espor­tiu s'aboca –ens hi abo­quem tots ple­gats, massa sovint– als braços de l'heroi de torn, d'una rara avis capaç de pro­ta­go­nit­zar un fet poc cor­rent. Molts cops i fruit del fre­nesí diari, sense refle­xi­o­nar si la fita té raons de pes per engrei­xar-ne la importància. La reflexió la faig arran del salt a la fama de Jack Tay­lor, que va ano­tar 138 punts la set­mana pas­sada en un par­tit de la divisió III de l'NCAA. No es pot negar que la xifra impacta, però després de mirar el vídeo al You­tube un es pre­gunta si va tocar algú més la pilota i en què carai deu­ria pen­sar l'entre­na­dor rival a l'hora de plan­te­jar la defensa. Real­ment, i sense negar que algun tir ano­tat té mèrit, la pas­si­vi­tat rival fa pena.

Pro­ba­ble­ment, de Tay­lor, no se'n sàpiga mai res més. Com tants d'altres que han tin­gut el seu minut de glòria en lli­gues menors o de baixa qua­li­tat. Una heroïcitat no és fer un par­tit esplèndid a la teva vida, sinó repe­tir-ho cada dia, en tots els par­quets. Com ho feia Jor­dan; com ho fan avui Kobe i LeBron. O, com al seu dia, ho va fer un dels talents més grans que he vist mai per la tele­visió amb la pilota taronja a les mans. Un autèntic ani­mal ano­ta­dor, capaç de des­ba­lles­tar qual­se­vol defensa amb les seves acci­ons fora de sis­tema que conduïen al famós “Per què ets tan bo McGrady?” del malau­rat Andrés Mon­tes. Qui no recorda la increïble nit en què Tracy McGrady va ano­tar 13 punts en 35 segons que van per­me­tre als Rockets remun­tar 10 punts als Spurs? Sí, era el desem­bre del 2004 i, amb els texans, ja hi havia Dun­can, Parker, Gino­bili i el gran Gregg Popo­vic a la ban­queta. Pot­ser no ha tin­gut mai l'anell a prop, però amb ell, tot era pos­si­ble i així ho exem­pli­fi­quen els seus set All-Stars con­se­cu­tius (del 2001 a 2007) i els dos guar­dons com a màxim ano­ta­dor.

Però, a T-Mac, el cos no li ha aguan­tat. Cas­ti­gat de l'esquena, tor­tu­rat per les lesi­ons, el seu ren­di­ment irre­me­ia­ble­ment ho ha notat. “Les lesi­ons m'han tret la passió pel bàsquet”, deia el 2009, quan els pro­ble­mes físics no li van per­me­tre ren­dir al nivell d'abans. Des de lla­vors, ha estat deam­bu­lant per la com­pe­tició –ha estat als Knicks, els Pis­tons i els Hawks, sem­pre amb un paper secun­dari– i, en els dos últims, rebent el mínim sala­rial (menys d'un milió de dòlars). Fins que el seu destí s'ha vist abo­cat fora de l'NBA. Ho va inten­tar a l'estiu, fent work-outs amb els Spurs i els Rockets, però cap dels dos s'ha avin­gut a fer el pas. I als 33 anys, ha deci­dit a mar­xar. Ho ha fet a la Xina, una com­pe­tició atrac­tiva per a altres cracs del pas­sat –és el cas de Mar­bury, on és una icona, i també Gil­bert Are­nas– perquè es cobra bé, no s'allarga gai­res mesos i tam­poc exi­geix en excés. Vaja, que ni hi ha scou­ting, ni les defen­ses són engan­xo­ses. Només s'ha de fer un cop d'ull a les ano­ta­ci­ons, als per­cen­tat­ges de tir i als regis­tres indi­vi­du­als. Allà, és un ídol –no cal obli­dar que va ser com­pany d'equip de Iao Ming un gra­pat d'anys–i tots els afi­ci­o­nats, pro­pis i rivals, l'ado­ren. Ja es va veure en el debut amb el Qing­dao, a la CBA, en què va demos­trar que, en una com­pe­tició sense tanta exigència física, la seva qua­li­tat pot fer estralls. Va fir­mar 34 punts, 9 assistències i 8 rebots, si bé una pilota per­duda seva va ori­gi­nar la cis­te­lla que va aca­bar con­dem­nant el seu equip. El debut no va tenir l'epíleg espe­rat, però al país asiàtic saben que és qüestió de temps veure algun buz­zer-bea­ter de T-Mac. A anys llum d'aquell juga­dor genial i impre­vi­si­ble –qui més és capaç de fer-se una auto­pas­sada picant la pilota con­tra el tau­ler a l'All-Star per aca­bar esmai­xant?–, però encara amb il·lusió per jugar. Sí, en una lliga que no té el nivell de l'NBA ni del bàsquet euro­peu, però en què dis­fruta i fa dis­fru­tar d'una altra manera. I aquest és ara el seu gran actiu: per­sis­tir i no dei­xar-se vèncer per les lesi­ons.