El periodisme esportiu s'aboca –ens hi aboquem tots plegats, massa sovint– als braços de l'heroi de torn, d'una rara avis capaç de protagonitzar un fet poc corrent. Molts cops i fruit del frenesí diari, sense reflexionar si la fita té raons de pes per engreixar-ne la importància. La reflexió la faig arran del salt a la fama de Jack Taylor, que va anotar 138 punts la setmana passada en un partit de la divisió III de l'NCAA. No es pot negar que la xifra impacta, però després de mirar el vídeo al Youtube un es pregunta si va tocar algú més la pilota i en què carai deuria pensar l'entrenador rival a l'hora de plantejar la defensa. Realment, i sense negar que algun tir anotat té mèrit, la passivitat rival fa pena.

Probablement, de Taylor, no se'n sàpiga mai res més. Com tants d'altres que han tingut el seu minut de glòria en lligues menors o de baixa qualitat. Una heroïcitat no és fer un partit esplèndid a la teva vida, sinó repetir-ho cada dia, en tots els parquets. Com ho feia Jordan; com ho fan avui Kobe i LeBron. O, com al seu dia, ho va fer un dels talents més grans que he vist mai per la televisió amb la pilota taronja a les mans. Un autèntic animal anotador, capaç de desballestar qualsevol defensa amb les seves accions fora de sistema que conduïen al famós “Per què ets tan bo McGrady?” del malaurat Andrés Montes. Qui no recorda la increïble nit en què Tracy McGrady va anotar 13 punts en 35 segons que van permetre als Rockets remuntar 10 punts als Spurs? Sí, era el desembre del 2004 i, amb els texans, ja hi havia Duncan, Parker, Ginobili i el gran Gregg Popovic a la banqueta. Potser no ha tingut mai l'anell a prop, però amb ell, tot era possible i així ho exemplifiquen els seus set All-Stars consecutius (del 2001 a 2007) i els dos guardons com a màxim anotador.

Però, a T-Mac, el cos no li ha aguantat. Castigat de l'esquena, torturat per les lesions, el seu rendiment irremeiablement ho ha notat. “Les lesions m'han tret la passió pel bàsquet”, deia el 2009, quan els problemes físics no li van permetre rendir al nivell d'abans. Des de llavors, ha estat deambulant per la competició –ha estat als Knicks, els Pistons i els Hawks, sempre amb un paper secundari– i, en els dos últims, rebent el mínim salarial (menys d'un milió de dòlars). Fins que el seu destí s'ha vist abocat fora de l'NBA. Ho va intentar a l'estiu, fent work-outs amb els Spurs i els Rockets, però cap dels dos s'ha avingut a fer el pas. I als 33 anys, ha decidit a marxar. Ho ha fet a la Xina, una competició atractiva per a altres cracs del passat –és el cas de Marbury, on és una icona, i també Gilbert Arenas– perquè es cobra bé, no s'allarga gaires mesos i tampoc exigeix en excés. Vaja, que ni hi ha scouting, ni les defenses són enganxoses. Només s'ha de fer un cop d'ull a les anotacions, als percentatges de tir i als registres individuals. Allà, és un ídol –no cal oblidar que va ser company d'equip de Iao Ming un grapat d'anys–i tots els aficionats, propis i rivals, l'adoren. Ja es va veure en el debut amb el Qingdao, a la CBA, en què va demostrar que, en una competició sense tanta exigència física, la seva qualitat pot fer estralls. Va firmar 34 punts, 9 assistències i 8 rebots, si bé una pilota perduda seva va originar la cistella que va acabar condemnant el seu equip. El debut no va tenir l'epíleg esperat, però al país asiàtic saben que és qüestió de temps veure algun buzzer-beater de T-Mac. A anys llum d'aquell jugador genial i imprevisible –qui més és capaç de fer-se una autopassada picant la pilota contra el tauler a l'All-Star per acabar esmaixant?–, però encara amb il·lusió per jugar. Sí, en una lliga que no té el nivell de l'NBA ni del bàsquet europeu, però en què disfruta i fa disfrutar d'una altra manera. I aquest és ara el seu gran actiu: persistir i no deixar-se vèncer per les lesions.