Jugar amb onze futbolistes de casa no era, ni és, cap objectiu. Ni era, ni ha estat mai la gran fita d'arribada que el Futbol Club Barcelona es plantejava assolir. Per molt que recordem
Van Gaal com l'home que va
fixar el llistó fa quasi quinze
anys, amb aquella utopia pronunciada sobre una hipotètica final europea disputada amb un onze de la Masia, la tossuda història reflecteix que el Barça ha vist transcórrer dècades de trajectòria a la recerca de l'estil somniat, cap altre que la barreja de casolans amb talent extern, units en la comunió per una manera d'entendre el futbol a partir de l'estètica i l'espectacle. Al Ciutat de València va arribar el moment de confirmar el que era un secret de domini públic, la possibilitat d'alinear onze professionals de màxim nivell forjats al mateix taller quasi artesanal, educats en la idea, però, en cap cas, s'arriba a la meta d'un Athletic Club amb els seus onze biscaïns, bascs i apadrinats.

Potser és el moment escaient de recordar l'evolució del projecte, avui no tan culminat. I el llarguíssim trajecte arrenca amb la visita d'aquell San Lorenzo de Almagro que va enlluernar, a les acaballes dels anys quaranta, els avantpassats barcelonistes encara instal·lats a les Corts. Aquells argentins de tècnica depurada, disposats a la victòria des de la bellesa, van entusiasmar els contemporanis que van pagar l'entrada mentre el discurs oficial encara els barrinava amb la conveniència d'apostar per raça i fúria, baluards innegociables en certa manera hispànica de comprendre aleshores la interpretació del futbol. Estèril, no cal insistir per disposar d'història i memòria recent. Els aficionats d'aquells temps van comprovar enfebrats que existia una altra manera millor d'aplicar teoria i praxi a la seva passió. I sense que s'acabés el ressò de tanta admiració, fracassat fins i tot el desig de Samitier de fitxar els blaugrana argentins Martino i Ponton com ambaixadors cap a la pràctica de tal guia, el destí va voler que apareguessin per aquí Laszlo Kubala i Ferdinand Daucik, idea hongaresa, satèl·lits d'aquells màgics magiars del Honved que va dominar el Vell Continent a començament dels cinquanta, l'autèntica dècada prodigiosa per al Barcelona. Amb les innovacions tècniques importades per Kubala i amb la pissarra de Daucik, el Barça va jugar per primer cop des de la Guerra Civil de cara a la galeria, amb desig i voluntat d'agradar als seus incondicionals.

Al darrere d'aquesta base històrica arribarien les intuïcions característiques d'Helenio Herrera, personatge de llums i ombres, que va avançar en l'estudi de gustos, usos i costums fins a arribar a la conclusió que els defenses i els mitjos havien de ser de la casa i el gol, importat, fitxat de fora a cop de talonari. H. H. va triplicar el sou de saguers forjats en multitud d'equips catalans de segon ordre, veient en ells el valor afegit que significava el fitxatge pel club dels seus amors i va omplir alineacions amb Olivella, Rodri, Gracia, Vergés i Gensana, seguint el camí abans obert per Seguer, Calvet, Biosca, Bosch i companyia. A l'hora de defensar la porteria pròpia, res com el compromís de la terra, l'orgull per la defensa dels colors. Al davant, figues d'un altre paner, com si el concepte es partís en dues meitats. El gol es paga i resulta impossible d'ensenyar.

Sense Herrera ja a bord, en l'arrencada dels seixanta, el president Enric Llaudet va creure arribada l'hora de crear una escola pròpia de futbolistes, reservada d'inici a penes als juvenils –direcció que va ser encomanada al mestre Kubala–, que va fracassar a causa de les penúries econòmiques derivades de la construcció del Camp Nou. Fa més de mig segle, no hi havia diners per muntar la Masia, però existia la intuïció, camí de la certesa. L'evolució històrica va portar Marinus Michels a conèixer el model de l'Ajax i Joan Cruyff va aconseguir avançar la democràcia en matèria de pilota sense necessitat de traspàs del dictador. A partir d'aquí, malgrat les nombroses sacsejades derivades de la immensa pressió i fragilitat pròpies de la institució, el camí s'imaginava meridianament clar, igual que la llum al final del túnel. A poc a poc s'hi va anar treballant fins que va irrompre el dream team amb la seva espectacular comprensió i aplicació de l'estètica. Durant anys i panys, el públic del Camp Nou havia expressat el seu inequívoc anhel de jugar així fins que va veure el somni sublimat pel Cruyff tècnic. Si algun tret distingeix el culer és el seu morro fi, a diferència d'altres institucions que prefereixen la força, la representació nadiua o qualsevol altra variant que els sembli propera als seus senyals d'identitat.

De nou, un altre salt històric fins a trobar-nos amb Joan Laporta i la revolució del 2003, també ideològicament generada per l'Holandès Volador. Amb Rijkaard i Ronaldinho van renéixer les esperances, combinades en el seu llibre d'estil amb les noves fornades de promeses ja fabricades, finalment, a la Masia. Nois que aprenen com esponges de vells pedagogs molt bregats en el coneixement històric de l'entitat, preferències i nivell d'exigència. Fins que arriba Pep Guardiola al timó de la nau i dóna l'última volta a la fórmula desitjada. Posició, possessió i un grup humà immillorable, fos en ànima o qualitat. De sobte, la Coca-Cola troba el seu gust característic, s'escolta un “eureka!” pronunciat a crits per milions de seguidors amb paladar i memòria i s'avança en la senda ja afermada. Ara que sabem com jugar a ulls clucs, ara que esperen al darrere noves fornades que superen l'arbitrari concepte de bona o mediocre generació, res millor que sublimar el motlle cercant també una Masia d'entrenadors, amb Tito Vilanova com a primer exponent. Tampoc aquí hi ha res de nou sota el sol. Ja en els seixanta, Llaudet va apostar tossut pels tècnics de casa, malgrat que els resultats s'amotinessin portant-li la contrària i forçant-lo a uns quants cessaments. En aquell temps, tampoc en aquest sector, el fruit no estava ni mínimament madur.

Ara sí, plenament. Existeix un llibre d'estil, una llei de lleis, una constitució blaugrana que sap i ofereix solució per a cada problema que es pugui presentar
en futurs relleus i variacions en
el model. A baix, es preparen les noves generacions amb la cura aplicada als vins amb la millor
denominació d'origen. Allà, per exemple, Iniesta i el mateix
Messi van servir d'exemple
indicat a partir dels seus particulars processos de maduració. Empeny des de sota un munt de gent que, d'una banda, serviran a base de traspassos per sufragar la inversió anual aplicada a la
Masia i els cracs que persistiran en la sublimació del model, amb les seves variants puntuals, amb la seva pròpia evolució. Una manera de jugar i entendre el joc que arrenca el 1948, passa per diverses estacions i períodes d'involució i evolució fins a portar-nos al que vam viure al Ciutat de València contra el Llevant. Ningú no llançarà coets per
jugar amb onze de la casa. Prefereixen fer-ho cada cop que cau un títol gràcies a haver topat amb aquesta pedra filosofal llargament buscada. Ara, pot venir Neymar, poden pujar Deulofeu, Sergi Roberto i Samper. Només variarà la freqüència d'equips nadius, simplement. El model és innegociable, escrit ja en marbre, acceptat de manera unànime. Qui l'executi resulta secundari. Vinguin de lluny, surtin de dins, el cas és seguir fidels a la pauta, a la norma d'èxit.