Tot va començar allà on comencen totes les mentides, l'endemà de la victòria.

Les preguntes no eren pertinents. Mai no ho són. Però aleshores ho eren menys perquè després del principi, ja esdevenia el final. De la idea al resultat, sense acció ni desenvolupament, ni esforç ni tampoc sentiment. L'alegria era incontrolable i l'alegria era la mesura de totes les coses, fins al punt que vam escriure i descriure que ens encaminàvem, com el cavall del general en el fragor de la batalla, cap a la societat de l'oci. Ho recorden? Jornades laborals de mitges jornades i a viure la vida la resta del dia. Animal o no, a gaudir amb tot l'instint, abillats i embolicats en seda.

L'eufòria era estel·lar, tant, que fins i tot els Clippers van esdevenir importants. Al tombant de segle, allà on va començar la indomable mentida que ens timoneja.

Una explosió de bàsquet quàntic i indesxifrable, el del germà pobre de Los Angeles. De dos anys, del 2000 al 2002, en què alguns vam ser segrestats per la formidable irreverència de quatre malcarats. Joves que van decidir que la universitat era una tanca en aquesta cursa vital, un obstacle prescindible si del que es tractava era de fer passar la pilota a través de l'anella. Perquè bàsicament per ells era només això, el circ de l'NBA: posar-la dins. Es van trobar, feliçment per a ells i per a nosaltres, i van assaltar el món amb la cinta que guardàvem en format Beta al cap, canelleres de colors i mitjons fins a sota el genoll. I els dos punys al cap després de fer-la grossa, ja fos un triple, una esmaixada o un tap, en un llenguatge de signes propi que si no ho era ho va semblar. I ho va semblar meravellosament.

Una desconsideració extraordinària que de la 28a franquícia en nombre de públic va fer dels Clippers la 13a. Alvin Gentry intentava contenir des de la banqueta els xicots, però els seus coneixements morien irresistiblement davant la seducció de Lamar Odom, Corey Maggette, Quentin Richardson i Darius Miles. Els van seguir o se n'hi van afegir d'altres –Elton Brand, Jeff McInnis, Michael Olowokandi, Keyon Dooling i Earl Boykins–, però ells van situar les samarretes dels Clips en la llista de les més venudes i l'autenticitat sempre serà seva.

El primer a descobrir que la victòria mai no va existir va ser Darius Miles, l'únic dels quatre que va fer el salt directament de l'institut. Als Blazers, anys més tard, va fer els seus millors números, però va ser en l'equip de Donald Sterling que ens va robar les nits –sí, també va ser gràcies a ells que vam saber el nom del propietari dels Clippers–. Esprimatxat, de llenguatge corporal nerviós però indolent, les lesions i el seu mal cap –variables amb tendència a coincidir en el temps, en el seu cas–, van fer-lo baixar del carro. Anys més tard, aquesta pretemporada, els Magic es van desfer de Quentin Richardson. Té encara 32 anys i una biografia prou contrastada, però el millor de la seva vida no està per arribar. Queden a la lliga Maggette i Odom. L'aler –com Miles i Richardson, d'Illinois– ha estat un anotador consistent i contrastat, però fa un parell d'anys que escoltes el seu nom i després traspàs –o traspàs i després el seu nom, que també fa el cas–. Condicionat per problemes físics, enguany fa els pitjors números de la seva carrera, i jugar al buit Palace d'Auburn Hills de Detroit fa una mica més depriment el seu seguiment.

En cap cas, però, la tristesa és tan acusada com en la petja de Lamar Odom. En l'actual Lamar Odom, que també juga als Clippers amb el número 7. Era de tots ells el més especial, aleshores. Una debilitat instantània. Un aler que jugava al pal baix o un pivot que feia de base. Era moltes coses i totes diferents, úniques. Tenia una qualitat i una coordinació que obrien els ulls de bat a bat. Les tenia i segurament les té, però l'exili forçat a Dallas i el retorn impostat a Los Angeles l'han desemparat. Passat de pes, lent i fatigat –les seves estadístiques són deplorables, no es poden escriure–, encara espurneja, però veure'l fa mal i pensar, com creuen els Clippers, que a l'inici d'any tornarà a estar en condicions es fa molt feixuc.

Tot és possible, és clar. Va haver-hi un dia en què els Clippers van ser importants, per exemple. Però l'endemà de la victòria a l'ocàs també li vam robar la poètica.