Opinió

Els silencis que parlen

El compromís del Barça deixa fora de joc els porucs. Tothom s'ha de pronunciar perquè, ara, no dir res, és dir-ho tot. En sentit contrari, és clar

Tres dècades d'ambigüitats cal­cu­la­des, de peix al cove, de pac­tisme, de peda­go­gia, de bus­car l'encaix. Més de trenta anys col·labo­rant, sovint a canvi de res, o de molt poc. Tot això s'ha aca­bat. I la paciència també té un límit. Si no fos així, no s'enten­dria que Car­les Puyol, un dels juga­dors del Barça amb menys opinió publi­cada al vol­tant de temes no fut­bolístics, piulés el que va piu­lar dimarts. L'atac a la línia de flo­tació de la con­vivència entre ciu­ta­dans d'orígens dife­rents que habi­ten a Cata­lu­nya és d'una dimensió tal que ningú, de cap sec­tor, pot res­tar-ne neu­tre. Els grans agents de l'esport català, tam­poc. Ja no es van escu­dar en la fal·làcia de no poli­tit­zar l'esport. Estem en un punt que tota actu­ació està impreg­nada política­ment. I hi ha deci­si­ons d'una trans­cendència tan gran que impac­ten en la vida de les per­so­nes. També dels espor­tis­tes. Fins i tot dels d'elit. Tenir la vida resolta des del punt de vista econòmic no és tenir una vida plena.

El capità es va mani­fes­tar a títol indi­vi­dual con­tra l'ofen­siva anti­ca­ta­lana del minis­tre Wert. Ahir ho va fer el Barça. Ja ho va dir el vice­pre­si­dent de rela­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals, Car­les Vilar­rubí, en el col·loqui que va orga­nit­zar El 9 abans de les elec­ci­ons: “Posa­rem el Barça al ser­vei del país.” Pro­mesa acom­plerta. El pas enda­vant del Barça té una trans­cendència tri­ple. En pri­mer lloc, pel fet en si mateix, perquè suma, i molt, en la defensa del país. En segon, perquè qual­se­vol actu­ació del club té impacte mun­dial, d'acord amb la dimensió del club. D'un club glo­bal, però que sap on té les arrels. I, en ter­cer lloc, perquè la presa de posició del Barça obliga. Ara ja no s'hi val a guar­dar silenci. El com­promís del Barça té la vir­tut d'haver dei­xat fora de joc els porucs. Tot­hom qui té un paper relle­vant en el món de l'esport s'ha de pro­nun­ciar perquè, ara, no dir res, és dir-ho tot. En sen­tit con­trari, és clar. I aquests agents de l'esport s'han de pro­nun­ciar sense dilació, perquè si els silen­cis ja són eloqüents, les vacil·laci­ons hi van de bra­cet.

Vull repro­duir el que piu­lava dime­cres l'entre­na­dor de bàsquet Pedro Martínez. No és un radi­cal, ni un eixe­le­brat, ni un inde­pen­den­tista con­vers amb cognom espa­nyol com els que posen tan ner­vi­o­sos els mals defen­sors de les essències espa­nyo­les. Sim­ple­ment és un espor­tista que pensa, que parla hones­ta­ment i lliure tot i que el club que el paga no és català. Que la seva llen­gua fami­liar en la infan­tesa fos el cas­tellà dóna un valor afe­git a les seva expressió: “Quan jo estu­di­ava no hi havia immersió, sinó dues línies (cas­tellà i català). Era una merda. Increïble que avui hi hagi qui ho defensi. Els meus pares, que no eren cata­lans, van esco­llir la línia cas­te­llana. Parlo català, però no l'escric bé. Als meus fills, això no els passa.” Alguns hi podrien refle­xi­o­nar un parell de minuts, a veure si ho ente­nen. I d'altres, auto­pro­cla­mats cata­lans de tota la vida, ado­nar-se que no poden con­ti­nuar callats ni un minut més.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)