Tres dècades d'ambigüitats calculades, de peix al cove, de pactisme, de pedagogia, de buscar l'encaix. Més de trenta anys col·laborant, sovint a canvi de res, o de molt poc. Tot això s'ha acabat. I la paciència també té un límit. Si no fos així, no s'entendria que Carles Puyol, un dels jugadors del Barça amb menys opinió publicada al voltant de temes no futbolístics, piulés el que va piular dimarts. L'atac a la línia de flotació de la convivència entre ciutadans d'orígens diferents que habiten a Catalunya és d'una dimensió tal que ningú, de cap sector, pot restar-ne neutre. Els grans agents de l'esport català, tampoc. Ja no es van escudar en la fal·làcia de no polititzar l'esport. Estem en un punt que tota actuació està impregnada políticament. I hi ha decisions d'una transcendència tan gran que impacten en la vida de les persones. També dels esportistes. Fins i tot dels d'elit. Tenir la vida resolta des del punt de vista econòmic no és tenir una vida plena.

El capità es va manifestar a títol individual contra l'ofensiva anticatalana del ministre Wert. Ahir ho va fer el Barça. Ja ho va dir el vicepresident de relacions institucionals, Carles Vilarrubí, en el col·loqui que va organitzar El 9 abans de les eleccions: “Posarem el Barça al servei del país.” Promesa acomplerta. El pas endavant del Barça té una transcendència triple. En primer lloc, pel fet en si mateix, perquè suma, i molt, en la defensa del país. En segon, perquè qualsevol actuació del club té impacte mundial, d'acord amb la dimensió del club. D'un club global, però que sap on té les arrels. I, en tercer lloc, perquè la presa de posició del Barça obliga. Ara ja no s'hi val a guardar silenci. El compromís del Barça té la virtut d'haver deixat fora de joc els porucs. Tothom qui té un paper rellevant en el món de l'esport s'ha de pronunciar perquè, ara, no dir res, és dir-ho tot. En sentit contrari, és clar. I aquests agents de l'esport s'han de pronunciar sense dilació, perquè si els silencis ja són eloqüents, les vacil·lacions hi van de bracet.

Vull reproduir el que piulava dimecres l'entrenador de bàsquet Pedro Martínez. No és un radical, ni un eixelebrat, ni un independentista convers amb cognom espanyol com els que posen tan nerviosos els mals defensors de les essències espanyoles. Simplement és un esportista que pensa, que parla honestament i lliure tot i que el club que el paga no és català. Que la seva llengua familiar en la infantesa fos el castellà dóna un valor afegit a les seva expressió: “Quan jo estudiava no hi havia immersió, sinó dues línies (castellà i català). Era una merda. Increïble que avui hi hagi qui ho defensi. Els meus pares, que no eren catalans, van escollir la línia castellana. Parlo català, però no l'escric bé. Als meus fills, això no els passa.” Alguns hi podrien reflexionar un parell de minuts, a veure si ho entenen. I d'altres, autoproclamats catalans de tota la vida, adonar-se que no poden continuar callats ni un minut més.