Ahir es va aca­bar la pri­mera fase de l'Euro­lliga amb el Barça Regal com­ple­tant un tri­mes­tre gai­rebé imma­cu­lat, col·lec­ci­o­nant elo­gis un rere l'altre. Per con­tra, a mesura que l'equip blau­grana ha anat encai­xant der­ro­tes en l'ACB hem anat for­mu­lant més i més teo­ries sobre aquest equip de dues cares. Jo mateix no m'ho expli­cava. Em sem­blava impos­si­ble que el Besik­tas, el Brose i el Lie­tu­vos Rytas, tots con­ve­ni­ent­ment ato­nyi­nats pel Barça, fos­sin pit­jor equip que el Bil­bao, el València i el Valla­do­lid. No podia enten­dre com qua­tre dies després de gai­rebé ni com­pe­tir a Vitòria, els matei­xos juga­dors eren capaços d'arra­sar de 21 a la pista del CSKA.

De fet, ben bé encara no ho he entès, més enllà de cir­cumstàncies pun­tu­als, lesi­ons o falta d'encert. Però una con­versa amb un bon amic em va fer obrir els ulls sobre la rea­li­tat actual de l'Euro­lliga. En l'ACB, tots els par­tits, abso­lu­ta­ment tots els que es juguen en la pri­mera volta tenen trans­cendència. Per dalt, pel mig –el tall de la copa– o per baix. A dalt hi ha els bons equips, els d'Euro­lliga i Euro­copa (Madrid, Caja Labo­ral, València, Bil­bao), i aquells que han aple­gat una plan­ti­lla amb cara i ulls i que només juguen un par­tit per set­mana (Gran Canària o CAI) i saben que l'opor­tu­ni­tat de plo­mar el Barça és ara. No, no sóc un marcià. L'ACB té uns quants equips que fa només cinc anys hau­rien tin­gut pro­ble­mes per jugar el play-off a la LEB Or, i un d'aquests és el Valla­do­lid, que també ha vençut el Barça. Però és que tots els par­tits són impor­tants perquè tots sumen el mateix.

Anem ara a l'Euro­lliga. Dels rivals que ha tin­gut el Barça, només dos, el CSKA i el Besik­tas, tenen aspi­ra­ci­ons de superar el Top 16. Als altres, no diré que els faci nosa, però la seva pri­o­ri­tat és la lliga domèstica. Alguna cosa d'això es va intuir fins i tot en el Besikas-Barça. Tres dies després d'aquell 48-78, els turcs tenien un matx clau en la seva lliga. Per des­comp­tat que són millor equip que el Bil­bao, però les pri­o­ri­tats manen.

En con­seqüència, la pri­mera fase de l'Euro­lliga –deu jor­na­des– acaba tenint par­tits sense al·lici­ents. Tots els sabem detec­tar. Però això no ha estat res com­pa­rat amb el que ens vindrà a par­tir del dia 22 amb el nou Top 16, amb dos grups de vuit equips i catorze jor­na­des. Ni més ni menys. En nom de no sé quin pretès espec­ta­cle –ja em direu quin interès tin­dran els par­tits entre equips eli­mi­nats en les tres últi­mes jor­na­des– o de tele­vi­sar més par­tits i fer més caixa, s'han car­re­gat aquell Top 16 elèctric, amb sis jor­na­des, en què les erra­des es paga­ven caríssi­mes, amb poquíssims par­tits sense res en joc i pug­nes pel pri­mer lloc –amb avan­tatge de camp al play-off de quarts– entre els millors equips. Vol­dria equi­vo­car-me, però em fa l'efecte que quan hagin pas­sat qua­tre o cinc jor­na­des, tor­na­rem a par­lar de pri­o­ri­tats.