Ahir es va acabar la primera fase de l'Eurolliga amb el Barça Regal completant un trimestre gairebé immaculat, col·leccionant elogis un rere l'altre. Per contra, a mesura que l'equip blaugrana ha anat encaixant derrotes en l'ACB hem anat formulant més i més teories sobre aquest equip de dues cares. Jo mateix no m'ho explicava. Em semblava impossible que el Besiktas, el Brose i el Lietuvos Rytas, tots convenientment atonyinats pel Barça, fossin pitjor equip que el Bilbao, el València i el Valladolid. No podia entendre com quatre dies després de gairebé ni competir a Vitòria, els mateixos jugadors eren capaços d'arrasar de 21 a la pista del CSKA.

De fet, ben bé encara no ho he entès, més enllà de circumstàncies puntuals, lesions o falta d'encert. Però una conversa amb un bon amic em va fer obrir els ulls sobre la realitat actual de l'Eurolliga. En l'ACB, tots els partits, absolutament tots els que es juguen en la primera volta tenen transcendència. Per dalt, pel mig –el tall de la copa– o per baix. A dalt hi ha els bons equips, els d'Eurolliga i Eurocopa (Madrid, Caja Laboral, València, Bilbao), i aquells que han aplegat una plantilla amb cara i ulls i que només juguen un partit per setmana (Gran Canària o CAI) i saben que l'oportunitat de plomar el Barça és ara. No, no sóc un marcià. L'ACB té uns quants equips que fa només cinc anys haurien tingut problemes per jugar el play-off a la LEB Or, i un d'aquests és el Valladolid, que també ha vençut el Barça. Però és que tots els partits són importants perquè tots sumen el mateix.

Anem ara a l'Eurolliga. Dels rivals que ha tingut el Barça, només dos, el CSKA i el Besiktas, tenen aspiracions de superar el Top 16. Als altres, no diré que els faci nosa, però la seva prioritat és la lliga domèstica. Alguna cosa d'això es va intuir fins i tot en el Besikas-Barça. Tres dies després d'aquell 48-78, els turcs tenien un matx clau en la seva lliga. Per descomptat que són millor equip que el Bilbao, però les prioritats manen.

En conseqüència, la primera fase de l'Eurolliga –deu jornades– acaba tenint partits sense al·licients. Tots els sabem detectar. Però això no ha estat res comparat amb el que ens vindrà a partir del dia 22 amb el nou Top 16, amb dos grups de vuit equips i catorze jornades. Ni més ni menys. En nom de no sé quin pretès espectacle –ja em direu quin interès tindran els partits entre equips eliminats en les tres últimes jornades– o de televisar més partits i fer més caixa, s'han carregat aquell Top 16 elèctric, amb sis jornades, en què les errades es pagaven caríssimes, amb poquíssims partits sense res en joc i pugnes pel primer lloc –amb avantatge de camp al play-off de quarts– entre els millors equips. Voldria equivocar-me, però em fa l'efecte que quan hagin passat quatre o cinc jornades, tornarem a parlar de prioritats.