Perdedores a desgrat
La velocista Christine Arron va anunciar diumenge que es retira de l'atletisme. Amb 39 anys i embarassada del seu segon fill, la francesa ha decidit penjar les sabatilles de claus, i ho ha fet amb una declaració contundent que resumeix la seva carrera: “Hi ha noies que s'han dopat que segueixen estant en el palmarès. Per culpa d'elles, les meves marques no s'han reconegut en el seu valor just. Aquesta és la meva lamentació. Em van robar el títol de l'atleta més ràpida del món i tot el que això comporta: les primes dels mítings, els contractes de patrocini...”
Christine Arron apareix en el cinquè lloc del rànquing mundial de tots els temps dels 100 m amb els 10.73 que va fer el 1998 a Budapest quan va guanyar el títol europeu. Al davant seu hi són Florence Griffith-Joyner amb els 10.49 del 1988, Carmelita Jetter amb els 10.64 del 2009, Marion Jones amb els 10.65 del 1998 i Shelly-Ann Fraser amb els 10.70 que va fer aquest estiu passat. Si descartem Jetter i Fraser, amb unes marques fetes quan Arron ja no estava entre les millors velocistes del món, trobem dues de les noies que “s'han dopat i que segueixen estant en el palmarès”: Florence Griffith i Marion Jones.
Arron tenia setze anys quan Griffith es va retirar i va ser contemporània de Marion Jones. Griffith no va donar mai positiu, tot i que en la seva època els controls es feien com es feien i es podien detectar les substàncies que es podien detectar. Marion Jones va acabar confessant que s'havia dopat durant una època i va perdre marques i títols a partir del 2000, no els d'abans, quan va ser rival directe d'Arron. La francesa no ha esperat a retirar-se per acusar les seves rivals. I no només les que la precedeixen en el rànquing. Altres velocistes dels Estats Units i de Jamaica també van estar en el seu punt de mira entre finals del segle XX i principis del XXI. Arron encara té el rècord d'Europa dels 100 m i en el seu palmarès hi ha una medalla de bronze olímpica; una d'or, una de plata i tres de bronze mundials i dos ors i una plata europea. D'aquestes nou medalles, sis són en proves de relleus i tres en proves individuals.
Fa 35 anys, el 1977, la nedadora dels Estats Units Shirley Babashoff es va retirar amb 20 anys: “Estic vella i acabada”, va dir. Ho va fer amb vuit medalles olímpiques (dos ors i sis plates) i nou mundials (dos ors i set plates) en el seu palmarès, però amb l'amargor de no haver guanyat mai cap or olímpic individual. La culpa: de les nedadores de la República Democràtica Alemanya. Durant la seva carrera, del 1972 al 1977, Babashoff va acusar repetidament de dopatge les seves rivals alemanyes, cosa que va fer que fos qualificada de mala perdedora pels mitjans. Els controls antidopatge no li van donar mai la raó; la caiguda del mur de Berlín, sí.
Les carreres esportives i les vides personals de Christine Arron i Shirley Babashoff haurien pogut ser molt diferents si no hagués existit el dopatge. Les d'elles i de tants i tants esportistes que, treballant amb netedat, van veure com altres que no ho feien, ja fos per decisió pròpia o de l'Estat que els feia servir com elements de propaganda, els privaven de la glòria. La història, la vida, l'esport, està plena de falsedats i d'injustícies. I en el dopatge hi ha víctimes de tota mena. Ho són els dopats, els primers que posen en perill la seva salut, però encara més aquells, com Arron i Babashoff, que haurien pogut ser molt millors del que el seu palmarès ens diu.