La cursa per aconseguir l'organització dels Jocs Olímpics del 2020 ja és a la recta final. Les tres ciutats candidates, Istanbul, Madrid i Tòquio ja han presentat al Comitè Olímpic Internacional (COI) els seus informes definitius i ara només queda esperar fins al 7 de setembre, quan el plenari del COI decidirà la seu en la reunió que es farà a Buenos Aires (Argentina). Les ciutats de Bakú (Azerbaidjan) i Doha (Qatar) van ser descartades pel COI el maig del 2012.

Des que es van iniciar els Jocs Olímpics el 1896, se n'han celebrat 27 edicions, que han tingut 23 ciutats com a seu –París, Londres i Atenes han repetit–. Des que la revolució endegada per Joan Antoni Samaranch a partir del 1981, va convertir els Jocs en un gran negoci, mai han faltat candidates a ser l'escenari dels Jocs. A partir de l'èxit econòmic de Los Angeles del 1984 va començar una cursa sense límits, ni decència ni vergonya en què es malbarataven els diners públics –fins i tot subornant membres del COI– sense pensar en el dia després.

Fins que va arribar la crisi que ens aixafa i tot es va frenar. No aturar, perquè el diner crida el diner, però les disbauxes es van començar a controlar. El mateix COI va instaurar un nou sistema de selecció de seu per evitar despeses extres a les ciutats que era clar que no tenien possibilitats reals d'acabar guanyant.

I així ens trobem ara, amb Istanbul, Madrid i Tòquio lluitant per ser la seu del 2020. Han gastat una carretada de milions i encara en gastaran més i només una tindrà premi. Un premi que té retorn i que diuen que serveix per transformar les ciutats –l'invent de Samaranch del llegat– com si només fos possible que una ciutat faci un salt endavant amb l'excusa dels Jocs. Un estudi diu que Madrid ja ha gastat en els tres intents de ser seu olímpica si fa no fa la mateixa quantitat –més de 10.000 milions– que Londres va gastar a organitzar els Jocs del 2012.

Quan va començar l'aventura olímpica moderna, Atenes volia ser la seu permanent dels Jocs. El baró de Coubertin s'hi va negar sempre. Els grecs van organitzar uns Jocs no reconeguts, el 1906, per celebrar el desè aniversari de l'estrena olímpica. Grècia es va tornar a reivindicar com a seu permanent en l'era dels boicots consecutius a Moscou i Los Angeles del 1980 i el 1984. Tampoc no va tenir èxit.

Ara és evident que Grècia no reclamarà la seu permanent dels Jocs –una de les causes del seu enfonsament va ser el preu de la festa del 2004–. Ha arribat l'hora de començar a pensar de manera seriosa que no té cap sentit que cada quatre anys una ciutat es reinventi urbanísticament, propiciï que els de sempre facin negoci i que els ciutadans paguin durant anys la festa que viuen quinze dies –molt bonica, no ho negaré.

Uns Jocs Olímpics sempre a la mateixa ciutat no serien uns Jocs Olímpics? Aquesta és una altra història.