Quan un periodista de la solvència i el rigor de John Carlin surt en un programa del prestigi de 60 minutes entre l'Amèrica intel·ligent per proclamar que els gols i recitals d'aquest Barça seran recordats durant segles i segles com obres d'art, potser arriba el moment de posar-nos un xic transcendents, agafar certa distància del fragor del diari combat i gaudir-ne de valent. Estem tan capficats en les picabaralles de l'instant, tan pendents de les collonades de Mourinho i les cortines de fum per despistar de l'eterna, i envejosa, competència que ens oblidem d'agafar volada i veure la perspectiva des d'un núvol. El núvol on, precisament, el barcelonisme hauria de viure instal·lat després d'aquests anys de vi i roses que ofereixen a cada pas nova collita d'alegries. Diumenge passat, permeteu-me la llicència, en veure l'Espanyol enderrocat en deu minuts i traient la bandera blanca després de mitja hora, una lògica associació d'idees em va transportar a la Colòmbia de començament dels cinquanta, quan l'empresari Alfonso Sénior va forjar aquell somni de mercenaris aixoplugat al club Municipalistas de Bogotà, immediatament conegut arreu del món amb el sobrenom de millonarios.

Segur que coneixeu la història, però en farem cinc cèntims ràpidament: Sénior havia aprofitat una vaga de futbolistes a l'Argentina per contractar tres pilars com Pedernera, Rossi i Di Stéfano per fonamentar un equip a cop de talonari de potencial incomparable. La FIFA va declarar la seva lliga il·legal, però els aficionats de tot l'Amèrica del Sud i d'Europa, on celebraven gires d'alt rendiment econòmic, van quedar rendits a la seva manera d'entendre el futbol. Se'ls va anomenar arreu el ballet azul i a Colòmbia era tan gran era el seu domini que van instituir una fórmula de resoldre els matxs coneguda i ja mitificada com cinco y baile. Sortien, enlluernaven, clavaven cinc gols a qualsevol tipus d'adversari i a partir d'aquí, s'entretenien en un pacte de no-agressió. Els millonarios deixaven de marcar a canvi de salvar les cames, de lliurar-se de les revenges contràries i, de passada, respectaven la dignitat dels adversaris, conformats a rebre'n cinc i prou. Entre els equips de llegenda de la història (podeu llegir Honved, Ajax o qui dicti les vostres preferències personals), cap no va arribar mai a tal nivell d'excel·lència, a viure una exageració reial d'aquest nivell, contrastada per aquesta deliciosa anècdota: després de nou manetes consecutives, una botiga local de roba va buscar promoció oferint un preciós barret a qui marqués el sisè gol en el proper partit. Ignorant el pacte segellat entre els seus propis companys, el davanter peruà Silva va convertir el sisè per adjudicar-se el capell enmig de l'extrem enuig dels restants millonarios, que volien assassinar l'heretge. Des d'aleshores, a la premsa colombiana, el cinco y baile va tenir la derivada cinco y Silva, no fos cas que el davanter tornés a disparar per lliure.

Carlin comentava a la CBS que són molts els malalts de memòria històrica convençuts que aquest Barça és el millor equip de tots els temps, per la manera de jugar, l'estil, el talent, els futbolistes de prodigiós nivell i també, pels valors, la cirereta encisadora del pastís que el converteix en atractiu per mig món. El planeta es declara enamorat d'aquest ballet blaugrana, i l'accepta entre els seus sentiments preferencials com una nova expressió, un vessant divers de l'art. Va bé aixecar un xic la vista per gaudir com s'ha de gaudir, agrair a tots aquells que han deixat petjada en l'arrodoniment del model i deixar d'entossudir-nos amb la visió d'aquest arbre blanc que ens impedeix, ara més que mai, ser feliços
en la contemplació del bosc universal del futbol. Aquest planeta que bada amb el Barça, amb aquest extraordinari, incomparable ballet blaugrana. No és cofoisme. En tot cas, la tossuderia dels fets, el que passa constantment davant dels nostres ulls. Convé traure'ns la bena, de tant en tant. Sí, és un ballet blaugrana.