La setmana passada plantejava en aquest mateix espai la pregunta de si uns Jocs Olímpics que se celebressin sempre a la mateixa ciutat no serien uns Jocs Olímpics. L'última vegada que tinc present que es va plantejar la possibilitat d'una seu fixa per als Jocs Olímpics va ser el març del 2008, quan s'acostaven els Jocs de Pequín i es van intensificar les protestes contra la Xina per, entre altres coses, la seva falta de respecte als drets humans.

En aquell moment, el diari L'Equipe va plantejar la qüestió al president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Jacques Rogge, que es va mostrar categòricament en contra d'una seu fixa. Rogge va argumentar el que ell va anomenar raons filosòfiques: “Coubertin hi estava en contra”, “es perdria el principal objectiu, que és el llegat que els Jocs deixen a les ciutats”; de justícia: “Uns Jocs sempre al mateix lloc no serien equitatius per als atletes, el canvi horari afectaria sempre els mateixos”; de turisme: “Penseu que 25.000 periodistes anirien als Jocs si sempre es fessin al mateix lloc?”; polítiques: “Qui ens assegura que el país en qüestió tindrà una estabilitat política que ens permetrà organitzar els Jocs sense problemes?”, però sobretot, econòmiques.

I de raons econòmiques perquè els Jocs siguin itinerants n'hi ha moltíssimes. Rogge esmentava el cost de manteniment etern de les instal·lacions en una única ciutat, que els patrocinadors no tindrien el reconeixement mundial que ara tenen i que les seves aportacions baixarien –i el COI obté la immensa majoria dels seus ingressos dels Jocs–. En definitiva, que els Jocs en una seu fixa serien la fi del que va crear Coubertin el 1894, però també la fi del negoci que va començar a bastir Joan Antoni Samaranch el 1980.

De fet, l'organisme que es va crear per vetllar per tot plegat, el que nosaltres anomenen COI, s'anomena CIO en francès –la seva llengua original– i IOC en anglès. En les dues llengües, la paraula internacional apareix abans que la paraula olímpic, perquè Coubertin sempre va destacar que el seu projecte havia de ser d'abast mundial, no limitat geogràficament com van ser els Jocs Olímpics en l'antiguitat. Per això sempre es va negar a la pretensió grega que els Jocs es quedessin a Atenes.

És clar, doncs, que només una falta de candidates com va passar entre el 1974 i el 1981, quan es van triar les seus del 1980 (dues candidates), 1984 (una candidata) i 1988 (dues candidates), podria fer variar els plantejaments actuals en què se subhasta la seu al millor postor en una vergonyosa disbauxa de milions. Si arribés el cas de la seu fixa, penso en tres ciutats: Atenes –on va començar tot, però impensable durant molt i molt de temps–, París –la ciutat de Coubertin– i Londres –la capital del país on va néixer l'esport modern.