No culpem les substàncies
les altres substàncies són necessàries en la nostra societat
EPO, testosterona, cortisona, hormona de creixement. La confessió de Lance Armstrong ha posat de moda aquestes paraules, que per a molta gent van acompanyades d'una aura negativa. El ciclista americà va reconèixer que havia pres aquestes substàncies per passar de ser un bon ciclista a un ciclista excepcional i guanyar set vegades seguides el Tour. Segurament si Oprah Winfrey li hagués posat sobre la taula alguns noms més de substàncies, Armstrong també hauria dit que sí, que les havia pres.
La culpa no és de l'EPO, la testosterona, la cortisona i l'hormona de creixement. No culpem les substàncies. La culpa és de Lance Armstrong –i del seu entorn– i la seva desmesurada ambició de ser el millor, tal com ell mateix va reconèixer. L'EPO i les altres substàncies són necessàries en la nostra societat. Quan el meu pare lluitava contra el càncer de pulmó que se'l va acabar emportant, prenia EPO i feia broma dient que quan acabés la sessió agafaria la bicicleta i se n'aniria a fer el Tour. Armstrong, com tants i tants esportistes, entrenadors, preparadors i metges, va fer servir el que cura per començar a matar-se, esportivament parlant, lentament. La mort, esportiva, i merescuda, vist el que s'ha vist, li ha acabat arribant el 2013.
Vaig admirar Lance Armstrong i ara no em fa gens ni mica de pena tot el que li passa. Perquè fins i tot si admetem que tots els ciclistes de la seva generació es dopaven, el californià els va superar àmpliament a tots en falsedat i maldat. És normal que negués una i altra vegada les acusacions de dopatge –tots els dopats ho han fet en algun moment–, però és que a més, atacava i denunciava –mediàticament i judicialment– els que l'acusaven. I no només periodistes i investigadors. També els seus companys de professió.
Com l'italià Filippo Simeoni, que l'any 2001 va confessar que havia pres EPO sota control del metge italià Michele Ferrari, metge d'Armstrong. Simeoni mai va acusar directament Armstrong, però aquest s'ho va agafar com una cosa personal i en el Tour del 2004, a tres dies del final, Armstrong va neutralitzar personalment una escapada on anava l'italià i que no suposava cap perill per a la seva victòria en la cursa. Simeoni era un ciclista mort si compartia carretera amb Armstrong. Qui no estava amb ell estava contra ell, en una actitud mafiosa.
Tampoc no comparem Armstrong i altres esportistes dopats il·lustres amb artistes que van crear les seves millors obres amb l'ajuda de substàncies dopants. Enlloc està escrit que els músics i els escriptors hagin de passar un control de dopatge. Tampoc els brokers i els alts executius. Els esportistes sí que estan sotmesos a unes normatives, que poden agradar o no, però que existeixen. Si a algú el preocupa la salut d'aquests altres col·lectius, que engegui una campanya per vetllar per ells, però que no barregi barroerament les coses.