D'acord amb certes peculiaritats inabordables, la realitat sotmet la capacitat humana d'imaginar. Tres setmanes han passat ja des que va ocórrer el que fins a nou avís és el punt d'inflexió de la temporada. Parlem dels últims cinc segons de la primera pròrroga del partit de quarts de final de copa entre el Madrid i el Barça, és clar. Un desenllaç que hem volgut explicar des dels capricis de l'atzar perquè, ho sabem, creure que la sort pensa de tant en tant en la nostra malaurada existència ens omple de vida. Podem quedar-nos aquí o intentar aproximar-nos, sense pretensions però amb alegria, als esmentats cinc segons assegurant que sense la particular qualitat tècnica de Tomic i de Lorbek res d'allò hauria succeït.

Fem memòria i tornem al Buesa Arena. Falten cinc segons i el marcador és 93-90 per al Madrid. El Barça ha jugat un excel·lent partit, ha fet un treball quirúrgic i flamant en la defensa dels blocs indirectes, però necessita que Lorbek anoti un tir lliure i n'erri un altre per tenir possibilitats de triomf. I que, en la seva errada, un company el socorri, agafant el rebot i anotant, pel cap baix, dos punts. I aquí estem, amb Lorbek disposat a tirar el segon tir lliure.

En les posicions de rebot més properes al cèrcol hi ha Hettsheimeir i Tomic al costat dret i Slaughter i Mickeal a l'esquerre. Tira l'eslovè i la pilota impacta al tauler, rebota a la part davantera del cèrcol i descriu una direcció cap a l'esquerra on, després de guanyar la posició a Hettsheimeir, Tomic l'agafa quan resten 4,9 segons. L'acció del croat es dibuixa en dos moments d'elevada complicació. El primer, perquè ve del costat contrari, s'ha d'ajupir en moviment d'aproximació i abaixar (considerablement per la seva alçada) el tors superior per equilibrar-se i no perdre el control de la pilota. I fer-ho mentre de manera instantània l'envolten Hettsheimeir, Slaughter i Rudy. Està, per situar-nos, d'esquena a la banqueta del Madrid. Tot passa a la màxima velocitat, que diria Joan Miquel Oliver. I s'enllaça amb el segon moment problemàtic, aquell en què, en un altre gest de suprema dificultat, flexiona els genolls, pivota per buscar quedar tant d'esquena a la cistella com li és possible i cercar Lorbek. Ho fa protegint la pilota amb les dues mans a l'altura del melic (vuit mans –s'hi ha afegit Llull– el pressionen) per deixar anar la passada a l'eslovè amb la dreta, la seva mà dominant, a l'altura del maluc de Rudy i evitar així els braços del mallorquí. Tot això passa en dos segons i les possibilitats de no agafar la possessió o perdre-la un cop s'ha encalçat són múltiples. Però no es donen perquè Tomic és un pivot tremendament dotat.

Quan rep Lorbek resten 2,9 segons. I està completament sol, si bé des que Tomic ha iniciat el moviment de pivot per encarar-lo ja disposa les mans per rebre. I rep, a l'altura del tir lliure, a tocar del vèrtex esquerre on la línia i el cercle del tir lliure es troben. És una posició sense referència interioritzada, on pràcticament mai, ni als entrenaments ni als escalfaments ni als partits, el jugador s'exercita. Lorbek és allà, isolat i desubicat, però sap en tot moment on és la cistella perquè té un especial sentit de l'espai. I rep la pilota lleugerament per sota el pit i l'aixeca, executant un tir tècnicament i essencialment perfecte en què uneix dues accions en una: rebre i tirar. Ho fa perquè ho ha de fer, perquè no té temps i no pot dubtar. I ho fa meravellosament perquè tècnicament és un superdotat.

Rep amb el tors i els peus encarats ja al cèrcol, en flexió, amb la mà de suport al costat de la pilota i la de tir descrivint instantàniament el dibuix canònic, aquella imaginària línia que ens permetrà posar la mà dins la cistella. Això sí, l'acció final del canell no és completa, té una rotació parcial i escapçada perquè, dèiem, no té temps i Rudy, que ha abandonat la pressió a Tomic, ja l'està puntejant –un parell de dècimes més lent en l'execució, una rotació completa de canell, i Rudy li hauria interceptat el tir–. Tot plegat ho fa amb una coordinació perfecta del tors superior i l'inferior i amb una lleugera tendència a caure enrere perquè veu, sap, que vindran a puntejar-lo. Quan la pilota entra resten 1,1 segons.

Una acció sublim en què l'atzar no intervé absolutament per a res.