La retransmissió d'una competició d'atletisme en pista deu ser una de les coses més complicades que es poden fer a la televisió. No per l'espai físic on passa tot, ja que es tracta d'un estadi o un pavelló, sinó perquè succeeixen moltes coses al mateix temps, la qual cosa vol dir que hi ha diversos punts d'interès. En una competició d'atletisme es poden estar disputant al mateix temps una cursa, un o dos salts i un llançament. I a la televisió, algú ha de decidir què i quan ens mostra als espectadors tot el que passa. Aquest algú és el realitzador i les seves prioritats poden no ser les nostres.

Com aquest cap de setmana amb el campionat d'Europa d'atletisme en pista coberta que s'ha fet a Göteborg. Estem a les mans del realitzador per veure les imatges, tot i que no ho estem per saber què està passant. I aquí ve el problema que motiva aquest article. El realitzador suec va decidir que havia de mostrar el campionat d'una manera determinada i al periodista encarregat de narrar-ho per TVE, Ernest Riveras, que ho feia des de Sant Cugat –a través de Teledeporte– no li va agradar com ho feia. Riveras seguia les proves pel senyal d'imatge que li arribava, i que vèiem els espectadors, i també pel web de la federació europea i, per tant, rebia informació de totes les proves que s'estaven fent. Jo, diumenge, feia el mateix. A la pantalla, però, només n'hi cap una, d'imatge.

I Ernest Riveras, saturat d'informació, va esclatar en una mena de rabieta en el tram decisiu de la final de salt de llargada. Alguns dels salts decisius van coincidir amb la final dels 1.500 i el realitzador va decidir fer el que anomenen un bucle, donar tot el bloc en un lleuger diferit, i no menjar-se un tros per donar un tram en directe. Riveras, que ja sabia el resultat perquè l'havia vist al web, va esclatar i va dir de tot al realitzador suec, en una reacció que li recordo en altres competicions –a Londres, sense anar més lluny– que es basa en el discurs que el que ha de fer és dir el que sap en el moment que ho sap. Una reacció que considero que és una falta de respecte a aquell espectador que, simplement, està al davant de la televisió gaudint de l'esport i a les mans del realitzador, però també del periodista narrador, que em sembla que el primer que ha de fer és explicar, bé, el que surt per la pantalla.

Jo no he treballat mai a la televisió, no he anat a no sé quants Jocs Olímpics i Tours, però quan miro una competició d'atletisme per la televisió vull veure bé el que passa. No m'importa si ha passat fa un, dos o cinc minuts, perquè el que vull és veure-ho tot. I tot al mateix temps no pot ser. Ho sé i ho accepto. Perquè vull veure com els atletes han fet les marques que l'ordinador em diu que han fet. Ben pensat, si tinc les imatges i un ordinador amb què puc saber els resultats, per què necessito ningú que em digui res més? El necessitaré sempre que aporti un valor afegit.