Sabem ja si hi va haver vídeo abans del Barça-Milan de dimarts? Parlem d' aquell concentrat d'imatges i so que últimament ha esdevingut indispensable per afrontar les grans empreses. Un vídeo motivador, se l'anomena, tres minuts audiovisuals que eleven els esperits i que, amb músiques apassionades, busquen commoure en la mida justa l'esportista per tal que aquest surti plenament disposat a sotmetre el rival en la batalla final.

Des del messies blaugrana Guardiola, fins a Xavi Pascual, l'entrenador del Barça de bàsquet, passant per Guillem Cabestany, el tècnic del Moritz Vendrell d'hoquei, recentment sorprenent campió de copa, les notícies de l'ús d'aquest element fa temps que sovintegen. És clar que les que hem conegut no són les úniques. N'hi ha hagut moltes més, segur, com passa sempre amb les modes, vertiginoses i irracionals. Però de la missa, en coneixem només la meitat perquè, com vendre, si no, la moto si comencem a assabentar-nos dels múltiples casos en què l'ús del vídeo abans d'un partit de-fi-ni-tiu ha resultat estèril? La història és la perversió dels vencedors i les excel·lències del vídeo motivador una nimietat com una altra del dimoni.

En qualsevol dels casos, és irrellevant si el resultat ha estat el desitjat o no. La qüestió aquí és que la feblesa moral del castell ja és tal que els esportistes, privilegiats de classe, necessiten avui afegits emocionals per sortir a jugar en òptimes condicions. No n'hi ha prou que el partit sigui una final o que en la seva actuació reposi l'alegria d'infinitat d'aficionats i les seves circumstàncies, fans sense els quals els seus privilegis valdrien tant com una pilota punxada. Tampoc és suficient, es veu, el plaer que dóna fer allò que més t'agrada i fer-ho en la darrera funció. Ara cal també que els motivin, que moments abans de sortir al camp els suscitin el marc emocional que els permetrà actuar adequadament. Com el fiscal que esmorza mirant A Few Good Men abans del judici final o el sicari que repassa Goodfellas tot conduint cap a l'escenari del crim. O, talment, com el comptable que es veu en una gravació casolana amb la banda sonora de Rocky cada dilluns acabat d'arribar a l'oficina. Així operen els esportistes en les arts estimulants.

En un primer moment, el fenomen apareix com una necessitat instaurada que no s'acaba d'entendre, la veritat. No en aquest món de fantasia que és l'esport professional. Si ens acostem a l'esport de base, però, la nebulosa comença a esvair-se. L'interlocutor que cal trobar és el coordinador d'un club de poble o de barri que el lector tan bé coneix. Exacte, aquell eixelebrat enamorat de l'esport i de la formació que atén amablement la trucada, a qualsevol hora i dia, d'un pare indignat perquè el seu fill ha arribat a casa moix, plorant fins i tot, perquè al partidet de l'entrenament no ha tocat bola, ni ha fet cap gol ni cap cistella. Aquest sofert educador –de pares, també?– els contarà com ha canviat tot plegat. Els explicarà per exemple –i començaran a entendre moltes coses–, com costa trobar avui un nen o una nena en edat cadet a qui li brillin els ulls i la cara quan un entrenador d'un equip júnior li suggereix anar a jugar amb ells el cap de setmana. Bufen i miren a terra, explica el coordinador, i intenten raonar un motiu qualsevol per poder dir que no. S'ha acabat allò de jugar amb el cadet el dissabte al matí i anar amb el júnior (i jugar algun minut) el dissabte a la tarda. “I si aconsegueixes que ho facin –continua el coordinador–, compte que després no et vinguin els pares a dir-te per què només l'has fet jugar dos minuts!”

És aquí on ens movem, amb mainada que veu el premi com un càrrega i pares l'única prioritat dels quals és no tenir maldecaps infantils. I que, no ho descartin, tenen el seu vídeo dels dissabtes al matí, aquell que els disposa l'ànim i els motiva per poder afrontar l'esperat cap de setmana festiu amb els amics.