Opinió

La simfonia de les seves vides

No és suficient, es veu, el plaer que dóna fer allò que més t'agrada i fer-ho aclamat i en la darrera funció. Ara cal també que
els motivin,
als esportistes professionals

Sabem ja si hi va haver vídeo abans del Barça-Milan de dimarts? Par­lem d' aquell con­cen­trat d'imat­ges i so que últi­ma­ment ha esde­vin­gut indis­pen­sa­ble per afron­tar les grans empre­ses. Un vídeo moti­va­dor, se l'ano­mena, tres minuts audi­o­vi­su­als que ele­ven els espe­rits i que, amb músiques apas­si­o­na­des, bus­quen com­moure en la mida justa l'espor­tista per tal que aquest surti ple­na­ment dis­po­sat a sot­me­tre el rival en la bata­lla final.

Des del mes­sies blau­grana Guar­di­ola, fins a Xavi Pas­cual, l'entre­na­dor del Barça de bàsquet, pas­sant per Gui­llem Cabes­tany, el tècnic del Moritz Ven­drell d'hoquei, recent­ment sor­pre­nent campió de copa, les notícies de l'ús d'aquest ele­ment fa temps que sovin­te­gen. És clar que les que hem cone­gut no són les úniques. N'hi ha hagut mol­tes més, segur, com passa sem­pre amb les modes, ver­ti­gi­no­ses i irra­ci­o­nals. Però de la missa, en conei­xem només la mei­tat perquè, com ven­dre, si no, la moto si comen­cem a assa­ben­tar-nos dels múlti­ples casos en què l'ús del vídeo abans d'un par­tit de-fi-ni-tiu ha resul­tat estèril? La història és la per­versió dels ven­ce­dors i les excel·lències del vídeo moti­va­dor una nimi­e­tat com una altra del dimoni.

En qual­se­vol dels casos, és irre­lle­vant si el resul­tat ha estat el desit­jat o no. La qüestió aquí és que la feblesa moral del cas­tell ja és tal que els espor­tis­tes, pri­vi­le­gi­ats de classe, neces­si­ten avui afe­gits emo­ci­o­nals per sor­tir a jugar en òpti­mes con­di­ci­ons. No n'hi ha prou que el par­tit sigui una final o que en la seva actu­ació reposi l'ale­gria d'infi­ni­tat d'afi­ci­o­nats i les seves cir­cumstàncies, fans sense els quals els seus pri­vi­le­gis val­drien tant com una pilota pun­xada. Tam­poc és sufi­ci­ent, es veu, el plaer que dóna fer allò que més t'agrada i fer-ho en la dar­rera funció. Ara cal també que els moti­vin, que moments abans de sor­tir al camp els sus­ci­tin el marc emo­ci­o­nal que els per­metrà actuar ade­qua­da­ment. Com el fis­cal que esmorza mirant A Few Good Men abans del judici final o el sicari que repassa Good­fe­llas tot con­duint cap a l'esce­nari del crim. O, tal­ment, com el comp­ta­ble que es veu en una gra­vació caso­lana amb la banda sonora de Rocky cada dilluns aca­bat d'arri­bar a l'ofi­cina. Així ope­ren els espor­tis­tes en les arts esti­mu­lants.

En un pri­mer moment, el feno­men apa­reix com una neces­si­tat ins­tau­rada que no s'acaba d'enten­dre, la veri­tat. No en aquest món de fan­ta­sia que és l'esport pro­fes­si­o­nal. Si ens acos­tem a l'esport de base, però, la nebu­losa comença a esvair-se. L'inter­lo­cu­tor que cal tro­bar és el coor­di­na­dor d'un club de poble o de barri que el lec­tor tan bé coneix. Exacte, aquell eixe­le­brat ena­mo­rat de l'esport i de la for­mació que atén ama­ble­ment la tru­cada, a qual­se­vol hora i dia, d'un pare indig­nat perquè el seu fill ha arri­bat a casa moix, plo­rant fins i tot, perquè al par­ti­det de l'entre­na­ment no ha tocat bola, ni ha fet cap gol ni cap cis­te­lla. Aquest sofert edu­ca­dor –de pares, també?– els con­tarà com ha can­viat tot ple­gat. Els expli­carà per exem­ple –i començaran a enten­dre mol­tes coses–, com costa tro­bar avui un nen o una nena en edat cadet a qui li bri­llin els ulls i la cara quan un entre­na­dor d'un equip júnior li sug­ge­reix anar a jugar amb ells el cap de set­mana. Bufen i miren a terra, explica el coor­di­na­dor, i inten­ten rao­nar un motiu qual­se­vol per poder dir que no. S'ha aca­bat allò de jugar amb el cadet el dis­sabte al matí i anar amb el júnior (i jugar algun minut) el dis­sabte a la tarda. “I si acon­se­guei­xes que ho facin –con­ti­nua el coor­di­na­dor–, compte que després no et vin­guin els pares a dir-te per què només l'has fet jugar dos minuts!”

És aquí on ens movem, amb mai­nada que veu el premi com un càrrega i pares l'única pri­o­ri­tat dels quals és no tenir mal­de­caps infan­tils. I que, no ho des­car­tin, tenen el seu vídeo dels dis­sab­tes al matí, aquell que els dis­posa l'ànim i els motiva per poder afron­tar l'espe­rat cap de set­mana fes­tiu amb els amics.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.