Gerard Piqué diu que no entén com hi ha cata­lans que volen que perdi la selecció espa­nyola. Em sem­bla que sí que ho entén, perquè coneix el seu país. Pot­ser és que en comp­tes de dir que no ho entén volia dir que no ho com­par­teix.

Però per si de veri­tat no s'ho explica, no està de més recor­dar que la selecció espa­nyola repre­senta l'estat que ens nega l'expressió com a poble. L'estat que com­bat –sovint amb mètodes incon­fes­sa­bles– tot intent mig reei­xit de qual­se­vol fede­ració cata­lana per ser reco­ne­guda. És l'estat que tor­pe­dina tot intent d'orga­nit­zar tor­ne­jos amb presència cata­lana. Que s'apro­pia dels espor­tis­tes for­mats aquí sense fer-ne el més mínim reco­nei­xe­ment. L'estat que ens espo­lia cada any milers de mili­ons d'euros dels nos­tres impos­tos, ens en retorna una quan­ti­tat ínfima incom­plint les seves pròpies lleis, ens esca­nya econòmica­ment fins que ens obliga a dema­nar-los diners (sí, aquells que hem enviat i no ens han tor­nat) i a pagar-ne interes­sos. L'estat que con­necta amb França l'alta velo­ci­tat amb 21 anys de retard, que té totes les car­re­te­res naci­o­nals des­do­bla­des excepte la que tra­vessa Cata­lu­nya i que casu­al­ment és la que té més trànsit i comu­nica amb Europa, que vol fer pas­sar el cor­re­dor del Medi­ter­rani per Madrid. L'estat de Gürtel, Bárce­nas, Urdan­ga­rin i Corinna. Del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, dels ERO anda­lu­sos, de Bankia, del deliri ruïnós del Madrid olímpic, dels aero­ports sense avi­ons, de Terra Mítica i de la sub­venció cli­en­te­lista infi­nita... Són raons de pes per no desit­jar la victòria de les seves selec­ci­ons. Que esti­guin ple­nes de cata­lans o de juga­dors del Barça només és un ele­ment afe­git que mor­ti­fica.

Dir el que ha dit Gerard Piqué no té el mateix sen­tit avui que fa 25 anys. Ara, la relació amb Espa­nya és insos­te­ni­ble. L'esport és més símbol polític que mai i sem­pre és uti­lit­zat en una direcció. Cata­lu­nya no pot cana­lit­zar posi­ti­va­ment els seus sen­ti­ments perquè no té una selecció que la repre­senti i passa a exer­cir la resistència con­tra qui li impe­deix afir­mar-se. A Piqué no li dema­nem que ho com­par­teixi. Ens con­for­mem que s'estalviï de dir que no ho entén.

El 10 de juliol del 2010 un milió de cata­lans va sor­tir al car­rer per repu­diar la sentència que revo­cava la volun­tat del poble català de tenir un nou esta­tut. Segur que entre aquest milió hi havia uns quants dels amics de Gerard Piqué. És pos­si­ble que l'endemà tor­nes­sin a sor­tir a cele­brar el tri­omf de la selecció espa­nyola en el mun­dial de Sud-àfrica. I és molt pro­ba­ble que l'Onze de Setem­bre de l'any pas­sat tor­nes­sin a for­mar part de la marea humana més ingent que s'ha vist mai, que dema­nava un estat propi. I amb l'estat, selec­ci­ons espor­ti­ves. Són les con­tra­dic­ci­ons d'un país que no s'ha nor­ma­lit­zat.

S'entén que Piqué jugui amb Espa­nya perquè si no ho fa, no té selecció que l'acu­lli. Per això, als que fem un esforç en aquest sen­tit ens costa enten­dre que Gerard Piqué hagi cai­gut en el parany de fer el joc als que no tole­ren la diferència i li volen mal quan exer­ceix de català.