Potser ara peco d'oportunista, però no més que els ensabonadors del joc vistós i ofensiu del Madrid de bàsquet que, així que hi ha hagut algunes derrotes, no han dubtat gens a clavar-li garrotades. I ara l'equip blanc no està fi. És així; una realitat ratificada amb xifres –2-4 en els últims sis partits, amb tres derrotes seguides a Europa– i indissimulable. Li costa dominar el tempo i, quan ho assoleix, la seva autoritat no és absoluta, sinó parcial. Res a veure amb la piconadora de principi de curs, per bé que té a la mà sostres històrics, com ara el de millor balanç en la fase regular de l'ACB (ara acredita 25-2). Demèrit seu o mèrit de la resta? Una mica de tot.

El full de ruta de Pablo Laso és nítid des que va agafar les regnes de l'equip blanc: vocació de ser agressiu als dos costats de la pista, ritme intens i viu amb moltes possessions i també incidència brutal de la línia exterior i dels llançaments triples. Això, a canvi de minimitzar el paper dels pivots, destinats bàsicament a complementar, fer bloqueigs i carregar el rebot d'atac. Per això, Ante Tomic encara en renega quan se li recorda tot el que va viure el curs passat. De fet, entre Begic, Hettheimeir, Slaughter i Felipe –els quatre interiors amb més presència a la zona– tan sols anoten el 23,4% dels punts del Madrid al Top 16. Laso no juga sense xarxa perquè és conscient que disposa, molt possiblement, de la millor línia exterior del vell continent –Rodríguez, Rudy, Carroll, Llull i també Mirotic són molt fiables des de 6,75 m–; ara bé, a l'equip li falta un pla B quan els canells no tenen el dia o el rival és capaç d'incomodar-lo i esquerdar-li el ritme. Llavors se li detecten problemes en el cinc per cinc, en què el seu joc es torna pastós. S'ha constatat de forma especial en l'últim tram d'Eurolliga. Des de la copa –patacada a quarts contra el Barça Regal–, el Madrid acredita un 3-4 en la competició. Durant aquests dos últims mesos, ha perdut la inspiració de l'arc i el seu 29,4% en triples explica bona part del seu titubeig. De fet, els tres triomfs han estat escarransits (+5 contra l'Alba, +3 contra el Brose Baskets i +1 contra el Zalgiris en la pròrroga) i, en aquesta sèrie de resultats, només a Kaunas va superar els 77 punts, quan en la primera fase en feia 83,2 de mitjana.

El curs avança i no ho fa en va. Els equips han cohesionat els seus engranatges i arriben a l'hora de la veritat amb un grau de consistència que no té res a veure amb el del desembre. Per tant, al Madrid cada dia li serà més complicat repetir les exhibicions d'anotació de l'octubre. Ningú nega que en pugui fer alguna, però no amb regularitat. I menys ara, en el moment en què es juguen les garrofes, quan està vist i demostrat que el que defineix la sort dels títols no és l'encert, sinó el treball defensiu. I si algú creu el contrari, que faci un exercici mental i es pregunti quants campions d'Europa hi ha hagut des de la nova era de l'Eurolliga (2000/01) amb una vocació tan netament ofensiva i amb un ús tan ínfim dels centers. Li'n sortirà un, el fantàstic Maccabi de Jasikevicius, Parker, Baston i Vujcic. No és que no m'agradi l'aposta feta per Laso, sinó que discrepo que aquest sigui el camí a l'èxit. Com a mínim, en la competició de més rellevància a Europa. I l'excepció del Maccabi ho deixa clar.

Tots vam disfrutar del Suns de Mike D'Antoni i Steve Nash, amb un bàsquet vibrant, sense treva i sense interiors –Stoudemire de cinc–, que conduïa l'equip a 110,4 punts la nit. Van ser primers de la fase regular a l'NBA, Nash va guanyar dos MVP seguits, però aquells Suns ni tan sols van arribar a jugar una final. A l'hora de la veritat, van fer llufa, ofegats per la duresa i competitivitat dels rivals. Van meravellar, però no van inscriure el seu nom en la història. No van passar de ser un equip simpàtic. M'imagino que el Madrid no vol acabar igual.