Sortosament, al final del dia no tot es pot controlar i són els jugadors els que destrien el joc de tot el que l'envolta, que no és poca cosa.

“Molts d'aquests partits és decideixen al final i per jugades individuals”, deia en una entrevista a euroleague.net Ettore Messina. Aquests partits són els de la final a quatre, és clar. I a Messina l'hem d'escoltar perquè de les setze temporades que ha entrenat un equip d'Eurolliga, en vuit ha arribat a la final. O si volen, direm que encara és l'hora que el tècnic italià perdi una semifinal en una final a quatre.

El Barça-Madrid o el Madrid-Barça, segons dictin les passions, garanteix una sobredosi d'emocions que situen la seva semifinal una mica més enllà del bé i el mal. Però la que jugaran abans el CSKA i l'Olympiacòs és igualment digna d'admiració. El precedent darrer entre tots dos és justament la final de l'any passat, inoblidable, i en què, de nou, es va tornar a demostrar que com deia Dostoievski no hi ha res més fantàstic que la realitat. Queden, als dos equips, molts jugadors d'aquell enfrontament –fins a quinze, deu del costat grec i cinc del rus–, però en tots dos casos els entrenadors són uns altres. D'una banda, hi ha un home experimentat com Messina. De l'altra, Georgios Bartzokas, un debutant que fins avui, i com recordava ell mateix també a euroleague.net, només havia estat en les finals a quatre de Salònica, Berlín, París i Barcelona. Com a aficionat, això sí, fet que el situa a l'altura de Messina en una cosa: tampoc no ha perdut mai cap semifinal d'una final a quatre.

Més enllà de les coses irrellevants o de les qüestions tècniques i tàctiques que els jugadors despullen i agredeixen, els dos entrenadors donaven voltes a les coses més importants. A l'aspecte mental, en aquest cas. Especialment Messina, avesat com està als dictats que aquests dies es donaran a Londres. “En la final a quatre hi ha moltes distraccions: aficionats, gent, mitjans, etc. Ens hem d'assegurar –explicava referint-se concretament als jugadors debutants en el torneig final– que tenen moments per anar a les seves habitacions i estar concentrats, que no malgasten energia que necessitaran en els partits.” Recollir-se i, en la mateixa línia, comentava a propòsit dels cinc jugadors que té al seu equip i que van perdre la final de l'any passat. “No es poden esborrar els mals moments i ho portaran bé si senten [el nostre] suport.” El tècnic italià deia tot això, però al final sintetitzava el seu discurs en aquell insondable: “Hem de tractar la semifinal com si fos un partit més.”

Messina les ha vist gairebé totes i les ha viscut de quasi tots colors, però el llarg viatge per la geografia de l'èxit no l'ha mogut del punt de partida, la incògnita que és també i sempre l'últim obstacle: que sigui un partit més. Ho sap ell i ho sap igualment Bartzokas, que debuta en una cita com aquesta. “El que no pots fer és canviar res del que has fet cada dia abans d'arribar aquí. Dues reunions, dos vídeos. Farem exactament la mateixa preparació que hem fet per a cada partit de la temporada.”

Ells s'aproximaran així al salt inicial, però seran els jugadors menys apassionats, els que no es desviïn de l'hàbit que els ha portat fins a Londres, els que al final i de manera individual trobaran aquell detall que marcarà el rumb del partit i, en alguns casos, de la mateixa temporada.