El Moritz Vendrell continua trencant barreres inimaginables fa quatre dies. L'equip es va endur ahir la copa de la CERS, el seu primer títol europeu. Ha jugat dues finals en la seva història, la copa d'Oviedo contra el Reus i la d'ahir a casa contra el Vic, i les dues les ha guanyat amb gols d'or. Fa ben pocs anys, el club va ascendir a primera estatal, la divisió de plata, i ho va celebrar com un gran què. Només faltaria. Després va organitzar i guanyar la copa Príncep, la que disputen els equips de primera estatal. molt respectable i complicada, però un títol de categoria menor en el context global. En la tercera temporada en l'OK Lliga, és de moment l'únic amb dos títols, un miracle.

La gesta d'un club tan modest fa goig i revitalitza aquest esport, acostumat relativament sempre que guanyin els mateixos. La clau, al meu entendre, és que quan es van endur la copa a Oviedo, el tècnic Guillem Cabestany ja va sortir públicament dient que estava molt bé, però que no s'havien d'aturar i que calia lluitar pel títol europeu de la CERS per magnificar encara més la història de l'entitat i d'aquest equip que serà llegendari. Aquest grup és molt ambiciós i només cal veure com ataca tot el partit sense treva. De vegades, massa i tot, perquè revoluciona els partits fins i tot quan va guanyant i els hauria d'adormir a pocs minuts del final com en la semifinal contra el Bassano. Però el triomf del Vendrell representa la victòria d'un segell d'identitat en el joc que li ha sabut transmetre un tècnic versàtil que ves que no acabi al Barça, ja en parlarem.

Organitzativament, el CE Vendrell ha treballat molt bé i ha sabut suplir amb esforç, empenta i bona voluntat les limitacions logístiques del seu pavelló, un recinte amb un aforament reduït que va obligar el CERH a fer la competició en tres dies en comptes de dos com fins ara era habitual per evitar aglomeracions de públic, una decisió controvertida i força censurable. L'avantatge del Vic d'haver tingut un dia més de descans, però, no s'ha plasmat a la pista. De fet, en cap de les tres jornades el pavelló no es va acabar d'omplir diríem que de gom a gom, tot i que les entrades de semifinals van ser molt bones i en la final es va vorejar el ple. Això sí, les dues semifinals juntes haurien desbordat l'aforament –uns 800 espectadors–. Quant al comportament del públic, modèlic i exquisit. I aquí també hi ha jugat un paper clau el CE Vendrell perquè l'speaker mai no ha buscat la confrontació entre aficions, ben al contrari, elogiant els vendrellencs però també els rivals, que van acabar aplaudits.

Estèticament, del llarg cap de setmana sobre patins, em quedo amb el gol de falta directa que va marcar Marc Torra al Palau Blaugrana contra el Liceo i que va servir perquè els de Ricard Muñoz avancessin cap a la final a quatre. El llançament de les faltes directes ha evolucionat molt i ara qualsevol juvenil es veu amb cor d'aixecar la bola enlaire i engaltar-la, però Torra, un dels millors especialistes mundials, va ser capaç de fintar cap a la dreta i batre Malian per l'esquerra amb una vaselina que li va passar per damunt del cap. Fa de mal relatar perquè s'ha de veure per apreciar-ne la veritable essència. I no va ser amb 5-0, sinó en un moment delicat del duel, fet que li atorga encara més valor. Malauradament, no tot van ser flors i violes i l'eliminació del Reus, que va competir bé, el Noia i l'Igualada en els quarts de final de la lliga europea deixen sols els blaugrana en la final a quatre.