La dictadura de Florentino
L'atzar sempre té capricis inexplicables i en l'esport, més. La megalomania acostuma a ser-ne una víctima idònia.
Com si fos un àngel salvador, Florentino va recuperar la presidència del Madrid l'1 de juny del 2009. Ho va fer després d'una campanya de desprestigi brutal contra Ramon Calderón, l'anterior president, traçada dia rere dia amb l'ajuda d'un mitjà afí, el Marca. I lògicament, sense que ell en sortís esquitxat. El pla va acabar sent perfecte perquè, a banda d'obligar a dimitir Calderón, va netejar qualsevol oposició que pogués tenir en unes eleccions. Un a un, els candidats es van anar arraconant i ni tan sols li va caldre passar per les urnes. President a dit.
Però, al seu cap, mai no s'hauria pogut imaginar que els seus dispendis aberrants –200 milions tot just agafar el poder, en tres jugadors de futbol (Cristiano, Kaká i Benzema)– i la submissió a un tècnic com Mourinho, li acabaria duent tan pocs rèdits en forma de títols. No només això, sinó que la imatge de l'entitat s'ha vist molt tacada per episodis lamentables –agressió de Pepe a Casquero o el dit a l'ull de Mourinho a Vilanova– i que, en cap cas, ha censurat en públic. Tot i que falta la final de la copa de divendres contra l'Atlético, el Madrid acumula únicament tres títols en la segona etapa de l'empresari a la nau blanca (una lliga, una copa i una supercopa). Poc, molt i molt poc, i més tenint en compte que, en el mateix període, el Barça n'ha guanyat deu, inclosos una lliga de campions i tres lligues. El fracàs esportiu s'ha expandit a l'altra secció, la de bàsquet. Una secció que, si fos per ell, ja hauria dilapidat, però que també ha volgut recuperar, instat per velles glòries de l'entitat, a còpia d'injectar-hi diners de manera indiscriminada. La patacada de diumenge a Londres, amb ell a la llotja, ha estat un cop dur perquè, tot i disposar d'una plantilla de gran talent –entre ells, Rudy, un dels més ben pagats d'Europa–, l'escassetat de títols també comença a inquietar. En el quadrienni, i tot i que encara falta per disputar el play-off de la Lliga Endesa, el bagatge és d'una copa i una supercopa, les dues amb Pablo Laso. Amb Messina, l'únic que en va treure, a banda d'inversions fallides, van ser decepcions. I com en el futbol, també va a rebuf de l'etern rival.
Tot plegat, dades objectives, situacions i fets que evidencien el fracàs d'una manera de fer, del talonari com a filosofia. Dels pelotazos i favors polítics com a element capital. Però, ni ell admetrà errors, ni sap tenir mà esquerra per resoldre problemes com la divisió al vestidor entre Mourinho i Casillas. Ni és comprensible la passivitat davant un tècnic que torpedina cada dia el club blanc i ara, aparentment, deixarà marxar sense pagar la clàusula de 20 milions que té en el contracte fins al 2016. Que ningú esperi tampoc explicacions; no ho farà. Com a molt, llegirà un discurs prefabricat com si es tractés d'un predicador i permetrà un torn de preguntes. Això sí, amb selecció acurada dels periodistes per evitar qüestions que el puguin incomodar. A l'afició, li donarà panem et circenses a l'estiu, amb fitxatges il·lusionadors que li tapin totes les misèries. I la premsa no sembla disposada a enfrontar-s'hi. Florentino és immune a les crítiques, si bé la realitat del club té molt a veure amb les seves decisions dels últims anys. Però, és clar, tothom ja sap que serà reelegit quatre anys més i ningú vol fer passos en fals. L'empresari no té oposició, però, no perquè sigui un candidat de consens, sinó perquè, quan va iniciar la segona etapa, va canviar els estatuts i va blindar la presidència. Per aspirar-hi, s'han de tenir vint anys de soci i avalar personalment el 15% del pressupost, uns 80 milions d'euros. Ja ha aconseguit el que volia: un club fet a mida, restringit a una immensa minoria i sense la més mínima autocrítica. Que continuïn així.