Els X Games, la gran competició dels esports extrems, haurien de ser el paradigma de la modernitat davant dels esports que podríem anomenar de tota la vida, la majoria dels quals són centenaris. Vistos des del punt de vista de l'esport de competició, i per tant, deixant de banda l'espectacle, el màrqueting, la televisió i similars, els X Games són més un retorn al passat que no un pas cap al futur de l'esport.

Els esports de tota la vida els podríem dividir en tres categories. La primera englobaria els esports que enfronten dos equips o dos esportistes en què guanya el que fa més punts, gols o similar. Aquí parlaríem de futbol, bàsquet, handbol, waterpolo i rugbi, però també de tennis i bàdminton. La segona categoria seria la dels esports en què els esportistes s'enfronten cara a cara amb els seus rivals ja sigui anat a peu, nedant, en bicicleta, en moto, en cotxe, sobre gel o damunt la neu i guanya el que creua primer la línia d'arribada, amb el cronòmetre com a quasi únic jutge. Parlem d'atletisme, natació, ciclisme, esquí, motociclisme i automobilisme. I finalment, una tercera categoria amb els esports en què no hi ha ni punts, ni gols, ni cronòmetre ni línia d'arribada que determini qui és el millor, sinó uns personatges anomenats jutges que són els que decideixen quin dels esportistes és el millor. És a dir, parlem de les diverses modalitats de gimnàstica, de patinatge artístic, sobre rodes i sobre gel, i fins i tot d'esports de combat com la boxa, el judo, el karate i el taekwondo.

A quina d'aquestes categories hauríem de posar la majoria d'esports que es disputaran des d'avui i fins diumenge en els X Games de Barcelona? En la tercera, ja que són uns jutges, asseguts o no en una cadira, els que atorguen una puntuació als esportistes a partir del seu criteri. I un criteri és, sempre, subjectiu, sotmès a fílies i fòbies –cosa que no vol dir que un àrbitre de futbol no en tingui, de fílies i de fòbies.

L'arquetip de la modernitat en l'esport, de l'activitat física portada al límit que ens diuen que són els X Games es basa, doncs, en l'element més antic que existeix, la valoració humana, per decidir la majoria dels seus vencedors. En l'esport ja està quasi tot inventat i la majoria de les noves aportacions acaben sent tombarelles i salts fets al límit amb artefactes diversos i sobre superfícies variades. I com es decideix quina tombarella és la millor? Perquè en els X Games s'atorguen medalles. I hi ha diners en joc. No és fa res per amor a l'art.

Els esports extrems serien, pel seu origen, una activitat física antisistema, practicada en espais urbans per joves contestataris en constant repte a les autoritats que no consideren que els carrers de les ciutats siguin el lloc idoni on fer aquestes activitats. I ara els X Games són un exemple més de la globalització, una multinacional i alguns dels hereus dels joves contestataris, milionaris. Una contradicció més del sistema.