Escrivia el respectat poeta que ens exaltava el nou i ens enamorava el vell. Ho deia i hi estàvem d'acord, durant molt temps, astorats com ens rendíem davant la preciositat de la vida que ens tocava viure. De la que descobríem, però també, i fonamentalment, de la que vivíem.

Ens aixecàvem, fèiem les nostres coses, rèiem, llegíem, ploràvem i ballàvem i parlàvem de tot plegat tan reposadament com sabíem, perquè no hi havia res més plaent que rememorar el camí traçat. Amb serenor. I si tenia o no alguna cosa a veure amb la felicitat, ni se'n té coneixement ni importava, perquè amb allò en teníem prou.

Però això s'ha acabat. No se sap per què ni exactament tampoc se sap des de quan, però existir tranquil·lament i assaborir allò que tenim la possibilitat de viure és, de fa temps, objecte d'estudi arqueològic. Del passat només se'n fa consideració per ridiculitzar o desmentir, en el millor dels casos, el present, i sobre aquest només hi passem de puntetes per projectar el futur i pronosticar allò que encara ha de venir, que és l'únic que sembla que té valor.

Encara no fa quinze dies que el Barça va aconseguir el títol de lliga i no només no en queda rastre, de tot allò, sinó que el que l'ha substituït en aquesta permanent fugida cap endavant en què s'ha convertit tot és un tal Neymar, del qual ja n'estem ben tips. Perquè aquí hi ha l'altra certesa del desfici: fins que no sabem el final de la nostra previsió, fins que no sabem si es compleix o no, la insistència a proclamar-la no cessa, encara que això signifiqui passar per tots els estadis que la medicina ha tipificat. Ni Mourinho, personatge radioactiu com no n'havíem experimentat mai cap, sobreviurà al paradigma imperant, i mentre allà ja només li busquen substitut, aquí juguem a veure on anirà. I si ja ho sabem, a veure a qui farà mal i, si no, a qui podria fer-ne. Guanyadors els uns i perdedors els altres, tots invariablement xuclats per l'embut de la fugacitat, drogoaddictes d'un moment que no existeix.

Passa en el futbol de dalt, passa en el del mig i en el de més enllà. Passa jugant amb el peu, amb la mà o donant gas; superant la xarxa, fent el cim o baixant de les dues hores i cinc. Cada any és més difícil guanyar perquè el rival és més alt, més ràpid, més fort i està més ben preparat. Però encara no ha acabat el partit i ja ens posem a imaginar, delerosos, expectants i insatisfets; tot just ha començat la temporada i ja necessitem pronosticar qui jugarà la següent, enlluernats per només el diable sap què.

Empesos i sotmesos per la cultura de l'instant que governa amb un poder absolutitzant el submón virtual, atrapats entre aparells creats només per arraconar els que ja existeixen, el nostre tarannà ha esdevingut una caricatura d'aquella certesa que el celebrat filòsof ens va llegar. La de la incessant diversitat, la del corrent de riu en el qual no podíem banyar-nos dues vegades a les mateixes aigües. La pena és que un dia vam entendre que no era la possibilitat sinó la voluntat, el que ens permetia banyar-nos-hi, però inexplicablement hi hem renunciat, alienats i entusiasmats. Orfes enmig de la república mundial del món virtual en què tothom té veu i vot, creure que tot es pot interpretar, és aquí el concepte. Tot és interpretable perquè no hi ha més sobirà que nosaltres, diem, oblidant que ni una cosa ni l'altra són certes, ofegats en una cursa sense final.