El reconeixement, forçat, de la Federació de Futbol de Gibraltar per part de la UEFA, ha tornat a posar sobre la taula les aspiracions de reconeixement de l'esport català. Segur que hi ha catalans que s'han il·lusionat amb el reconeixement del futbol de Gibraltar i han pensat: per què ells sí i nosaltres no? Que potser és menys Catalunya que Gibraltar? Catalunya i Gibraltar tenen molt poques coses en comú. Sent agosarat, potser el tractat d'Utrecht que es va signar el 1713 i prou.

La UEFA ha reconegut Gibraltar a desgrat, obligada pel TAS, perquè quan la federació de Gibraltar va demanar l'ingrés, el 1997, complia les condicions. Des del 2001, els estatuts de la UEFA, com els de tantes i tantes federacions continentals o internacionals de diferents esports, especifiquen que una federació només pot ser reconeguda si pertany a un país reconegut per la comunitat internacional, és a dir, que és membre de les Nacions Unides. Gibraltar no ho és. Tampoc ho era el 1997, però llavors els estatuts de la UEFA no ho exigien. Gibraltar ha entrat, doncs, a desgrat de la UEFA, la FIFA, la FEA i l'Estat espanyol, perquè el TAS ha deixat clar a tothom que les normes no són retroactives i que s'han de complir.

Els canvis en els estatuts de les federacions abans esmentats són conseqüència de la modificació de la Carta Olímpica que el Comitè Olímpic Internacional (COI) –presidit per Joan Antoni Samaranch– va fer el 1996, quan va incloure l'exigència que els comitès pretendents havien de ser de països reconeguts per l'ONU.

Gibraltar ja és a la UEFA i Catalunya no hi és ni se l'espera. I què passa amb el COI? Tots dos van demanar el seu ingrés abans dels Jocs de Barcelona del 1992. La demanda de Catalunya no ha tingut mai resposta. La de Gibraltar en va tenir el 1991. Gibraltar complia el 1991 les condicions que es demanaven en aquell moment per ser membre del COI: controlava l'esport en el seu territori i tenia un mínim de cinc de les seves federacions –d'esports olímpics– reconegudes per les respectives federacions internacionals. La resposta va ser no. El titular del diari El País del 13 de juny del 1991 era prou explícit: “Samaranch impedeix l'entrada de Gibraltar en el COI.”

El canvi en la Carta Olímpica que es va fer el 1996 ho va arreglar tot. Les condicions canviaven i Gibraltar ja no les complia. La seva demanda d'ingrés havia quedat a la nevera fins que no servís. Gibraltar no ha insistit mai. Si Escòcia i Gal·les no tenen comitè olímpic, i ni el demanen, ja es cuida bé Londres que Gibraltar tampoc no ho faci.

I Catalunya? El seu comitè olímpic no ha complert mai les condicions d'ingrés al COI. Ni abans –mai va tenir cinc federacions reconegudes–, ni ara –no és a l'ONU–. La solució? Ben fàcil. Un estat propi. La independència.