I l'endemà de la victòria, què? Com ho farem, tot això?

Expliquen que més difícil que guanyar és tornar-ho a fer, i deuen explicar-ho bé perquè així com és cert que cada any hi ha sempre un guanyador també ho és que aquest poques vegades ho torna a ser dotze mesos després. Té a veure amb la mentalitat, diuen, amb l'ambició per aconseguir el que no has assolit mai i que et porta a fer coses que mai t'hauries imaginat capaç de fer. I després, quan toca tornar-hi, té a veure amb la peresa, afegeixen, amb una mandra que també desconeixíem en nosaltres però que apareix i ens fa caure en la desídia perquè, encara que el premi torni a ser la preuada victòria, es tracta de repetir el que ja hem viscut.

I parlem de guanyar i de tornar a guanyar perquè aquí la presentació que esperem amb veritable interès és la que, si no hi ha res de nou, farà el Bayern de Munic el 26 de juny. La de Josep Guardiola, que serà l'entrenador del seu equip de futbol les tres properes temporades. Si guanyar és molt difícil i tornar a guanyar és summament difícil, què deu ser anar a la banqueta d'un club que acaba de conquerir, per primera vegada en la seva història i en la del futbol alemany, la lliga, la copa i la lliga de campions la mateixa temporada? És, com sembla, estar fatalment condemnat a la derrota?

Quan al mes de gener el club bavarès va anunciar el fitxatge del tècnic català, el Bayern ja tenia la lliga coll avall, però tant la copa com especialment la Champions eren un altre tema. Potser per això i perquè encara ara en trobaràs que t'exposaran les excel·lències de la lliga espanyola, anglesa o italiana al davant de l'alemanya, aleshores vam poder llegir de moltes maneres i amb les més diverses intencions que la tria de Guardiola era un elogi a la comoditat: club amb els millors recursos i dirigit per exfutbolistes, sense rival al seu país i sense veritables obligacions continentals perquè des del 2001, que no n'era campió, d'Europa. Recursos i facilitats per treballar; temps per tornar a regnar. Ara bé, tots aquells que parlaven en aquests termes, poden explicar-nos avui en l'elogi de què s'ha convertit l'imminent repte de Guardiola?

D'entrenadors que arriben a un nou club cada any n'hi ha a cabassos, molts més que no pas els que hi continuen. D'entrenadors que arriben a un club que acaba de fer el triplet és més complicat trobar-ne. De passada, notarem que Rafa Benítez a l'Inter va ser l'últim cas i que va durar quasi tant com un foc de canyes. Però ni ell ni el de Santpedor són comparables, tampoc la fogositat italiana i la racionalitat alemanya.

En el cas que ens ocupa, per la qualitat de la persona i del personatge, l'entrada en una nova lliga i en una nova cultura serà gairebé natural perquè, ho sabem, Guardiola ja ha interioritzat la història del Bayern i la de la Bundesliga de la A a la Z i en un alemany acadèmicament declinat. Per a això s'ha pogut preparar, i per a totes les qüestions futbolístiques ja ho estava, de capacitat. Plenament. Una altra cosa és instruir-se per entrenar un club desconegut que ho acaba de guanyar tot, una declinació indesxifrable.

Un punt de partida similar al que deuria ser l'inici de la seva segona temporada al Barça, quan afirmava en la primera roda de premsa després del triplet que s'havia de “generar il·lusió i mantenir l'estímul de continuar guanyant.” O potser, pel que té de desconegut el context en què haurà de treballar Guardiola, similar al de la seva primera temporada quan de la tercera divisió saltava a la banqueta del primer equip i sentenciava, en la seva presentació: “Em donaran una plantilla de la qual no em podré queixar. No puc prometre títols perquè seria absurd, ni demano temps ni tindré cent dies de gràcia. Però estic segur que la gent estarà orgullosa de nosaltres.” S'aproximi a una o altra situació o no s'assembli a cap de les dues, que és el més probable, serà fascinant veure'n l'entrellat.