El Comitè Olímpic Internacional (COI) triarà nou president el10 de setembre. Serà a Buenos Aires en la reunió en què també s'atorgaran els Jocs d'estiu del 2020. Un cop tancat el termini de presentació de candidatures hi ha sis aspirants a ser el novè president del COI des de la seva fundació, el 1894. Els sis candidats són Thomas Bach, d'Alemanya; Sergey Bubka, d'Ucraïna,; Richard Carrión, de Puerto Rico; Ser Miang Ng, de Singapur; Denis Oswald, de Suïssa, i Ching-Kuo Wu, de Taiwan.

El primer que va anunciar la seva candidatura va ser Thomas Bach. I ho va fer avalat per Angela Merkel. Bach, excampió olímpic d'esgrima i actual vicepresident del COI, va fer la setmana passada una roda de premsa electoral. Bach va dir, entre altres coses, que “l'esport és l'únic àmbit de la societat en què hi ha una legislació universal”. La frase formava part de la seva dissertació sobre l'autonomia de l'esport i defineix a la perfecció la visió que té el COI de l'esport: l'esport són ells, el COI, els seus membres, els Jocs Olímpics, les federacions. I prou.

Seria absurd negar la importància del COI i dels Jocs Olímpics, però l'esport que es practica i que seguim arreu del món ni comença ni s'acaba amb ells. Quan Bach parla de legislació universal es refereix a la normativa sobre el dopatge, sobre el reconeixement dels seus membres per part del COI mateix i de les federacions internacionals o sobre el TAS. Una normativa que s'ha de complir si els comitès olímpics i les federacions volen ser en els Jocs. És veritat. Però per als esports o les competicions que ni necessiten, ni volen o no poden ser en els Jocs, aquesta “legislació universal” ni els va ni els ve.

Que ningú s'enganyi, el COI té un gran poder, però en els Jocs Olímpics. Hi ha una part molt important de l'esport en la qual l'olimpisme no hi té res a fer: els mundials de fórmula 1 o de motociclisme, les lligues professionals dels Estats Units de bàsquet (NBA), futbol americà (NFL), hoquei sobre gel (NHL) i beisbol (MLB), les 500 Milles d'Indianapolis o les 24 Hores de Le Mans, per exemple. Estarem d'acord que no són competicions de segona fila. Els jugadors de l'NBA o de l'NHL –els pocs que hi van en l'hoquei sobre gel– han de respectar les normes antidopatge quan són en els Jocs. La resta de la seva activitat esportiva es desenvolupa al marge de la “legislació universal” que lloa Bach. A l'MLB o l'NFL –ara mateix el beisbol està fora dels Jocs i el futbol americà no hi ha estat mai– encara deuen riure si els han arribat les declaracions del dirigent alemany. I què es pot dir dels esports de motor? La Carta Olímpica no accepta esports en què no hi hagi un esforç físic humà. Un fet que s'arreglaria canviant la Carta Olímpica –que no seria ni la primera ni la segona vegada que es fa– i negociant amb Bernie Ecclestone, per exemple. Seria molt interessant seguir una negociació COI-Ecclestone. Dos grans taurons dels negocis cara a cara.