Diuen que el món se'l men­gen els mur­ris i que amb un lliri a la mà no tri­om­fes. Que la selva con­ti­nua fent la selecció natu­ral, vaja. I els exem­ples que ho cor­ro­bo­ren, també en l'esport pro­fes­si­o­nal, són incomp­ta­bles.

Hi ha dues mane­res de sobre­viure. Una, sent cons­ci­ent de les pròpies limi­ta­ci­ons, cohe­rent a l'hora de pres­su­pos­tar i cons­ci­ent que els ingres­sos han de tenir bases sòlides. L'altra és la fugida enda­vant, que algú ja pro­veirà.

Fins fa ben poc, l'opció majo­ritària era la segona. En els moments de difi­cul­tats espor­ti­ves –de vega­des sense neces­si­tat ni d'arri­bar-hi– els clubs fit­xa­ven sabent que no podrien pagar. I a l'estiu, tru­cada a l'ajun­ta­ment, dipu­tació, govern autonòmic o caixa de torn –o a tots, un rere l'altre– i amb l'aval de la per­manència acon­se­guida, a sucar una mica més. Així, any rere any, fent la pilota del deute cada cop més grossa fins al punt que, amb peri­o­di­ci­tat supe­rior, calia abor­dar plans de via­bi­li­tat.

L'alter­na­tiva de no entrar en la zona pro­hi­bida no ha estat reco­ne­guda soci­al­ment. Perquè ha impli­cat com­pe­tir en infe­ri­o­ri­tat de con­di­ci­ons i ha cos­tat des­cen­sos. Del Numància, per exem­ple, en la LFP. Del Man­resa, ben recent, en l'ACB. Pel que fa al bàsquet, estem a prop de veure com, per fi, hi ha una mica de sen­tit de la justícia. De retruc, el bene­fi­ciat podria ser el mateix club man­resà, però això no és el fet més relle­vant.

En l'última tem­po­rada hi ha hagut clubs –i no només de la part baixa– que han ajor­nat paga­ments, que han incom­plert els ajor­na­ments i d'altres que, sen­zi­lla­ment, han fit­xat sabent que després de Nadal no podrien pagar. I no un, ni dos ni tres. I, mal­grat tot, han con­ti­nuat reforçant plan­ti­lles. El Valla­do­lid i el Guipúscoa són dos exem­ples escan­da­lo­sos, però tot un equip de play-off com el Bil­bao ha vis­cut una situ­ació simi­lar.

Per con­tra, el Man­resa ha anat fent dèficit any rere any, però l'ha pogut assu­mir bé amb el pres­su­post ordi­nari, bé amb la venda de juga­dors. El pro­per serà Adam Hanga. Però tant de jugar al límit espor­tiu per no tras­pas­sar el límit finan­cer li ha cos­tat un des­cens a les pis­tes. A hores d'ara, res fa pen­sar que el Valla­do­lid tin­gui cap pos­si­bi­li­tat de sor­tir-se'n si no apa­reix un ric mira­culós. Els deu­tes són tan grans que surt més a compte tan­car i començar de nou. Tam­poc res fa ima­gi­nar que l'Ala­cant pugui fer efec­tiu –si és que real­ment hi té dret en vir­tut de l'acord amb l'ACB que li va sal­var la vida fa un any– l'ascens acon­se­guit a les pis­tes. Fent més dèficit, per des­comp­tat. Tant, que es dubta fins i tot que pugui con­ti­nuar en la LEB Or. Si tots dos fallen, el Man­resa con­ti­nuarà en l'ACB i s'haurà sal­vat d'una altra manera, fent-ho amb seny. El pro­blema és que no ho sabrem fins d'aquí a un mes. Una pena­lit­zació més, aquesta del neguit esti­uenc, que tam­poc no és justa.