Tant de temps creient que el dogma de fe per garantir un final de lliga emocionat eren els play-off i, ara, amb un format de lliga regular reduït i més econòmic perquè s'eviten desplaçaments, el títol segellat pel Liceo no s'ha decidit fins a l'últim partit. Certament, les últimes lligues de precarietat sense fase final s'han resolt prou bé i no hi ha hagut grans diferències entre els de davant. Fa dos anys, el Reus i el Liceo van pugnar fins al darrer instant amb el Barça fent de jutge. L'any passat, el conjunt blaugrana se la va endur abans, però no podríem considerar que va ser una passejada. El play-off es va pensar per mirar d'evitar les grans diferències que acumulava el conjunt blaugrana durant la lliga regular i perquè la cosa tingués una mica de gràcia. No oblidem que entre el 1999 i el 2010, amb lligues amb i sense play-off, el Barça va acumular tretze títols consecutius.

La veritat és que les diferències que hi havia llavors entre el Barça i la resta –tret de la darrera etapa del Reus, que va estar a punt de pispar-li un títol en el quart partit a la capital del Baix Camp– s'han minimitzat a pesar que els blaugrana continuen tenint sempre la millor plantilla. Un dels factors que pot pesar és que amb el nou reglament un partit se't pot complicar en un tres i no res. Una desena falta implica una falta directa i et posa dins d'un partit. Abans, si el Barça o el Liceo tenien un o dos gols de diferència, ja era un resultat pràcticament irreversible. En la penúltima jornada l'Igualada, un equip actualment de perfil mitjà, va igualar un 3-1 a Riazor. I ja no parlem del triomf del mateix Igualada i el Lleida al Palau Blaugrana. O del triomf del Vendrell en la copa. A banda del nou reglament, crec que els jugadors de nova generació, per caràcter, perquè de petits ho han tingut tot, o vés a saber per quins factors socials, són molt més descarats i no es deixen impressionar. Potser se'ls ha de clavar una esbroncada de cadets perquè estan mes pendents del mòbil i de la PlayStation que del joc, però si hi ha un penal en l'últim segon i això influeix en el partit, no tenen cap recança a oferir-se a llançar-lo. Abans, els júnior anaven ben escalfadets en els entrenaments perquè els veterans, amb mal criteri, els feien la vida impossible. Ara, vull dir en els darrers anys, qualsevol marrec es fa respectar de seguida. La seva mentalitat és diferent –allò que pejorativament es coneix com la falta de respecte pels grans–i això també escurça diferències entre els equips. Els joves que ha fet pujar al Reus Alejandro Domínguez, per exemple, han passat directament de primera nacional catalana i de juvenils a la primera línia de foc amb uns resultats excel·lents. Van estar a un pas de guanyar la copa i s'han classificat per tornar a la lliga europea el curs que ve. El nou reglament, lògicament, preserva i estimula el talent i limita la garrotada.

Paradoxalment, aquesta major igualtat arriba tot just en el moment més complicat econòmicament dels clubs d'hoquei sobre patins. Bé, dels clubs de tot. Amb sous ridículs i encara gràcies i molts jugadors massa lluny del professionalisme, s'accentuen les diferències entre els grans equips i la resta quant a sous i això, a curt termini, podria acabar generant les desigualtats esportives que ja hi havia en el passat, amb un excés de golejades per part dels poderosos i amb travesses ben ensopides perquè sempre guanyaven els mateixos. I tal com estan les coses, si cal rescatar el play-off per allargar una miqueta més l'emoció no hi haurà diners per pagar-lo.