Demà farà una setmana que va baixar el teló del curs 2012/13 en la Lliga Endesa, i en l'ambient encara hi sura un pòsit de sensació gratificant per tot el que es va escriure en la sèrie final. Cinc partits disputats, vibrants i farcits de detalls tècnics i tàctics que van coronar finalment el Madrid campió contra un Barça Regal coratjós contra vent i marea.

La competició tanca l'exercici amb un epíleg gairebé immillorable, en joc i audiències televisives, però alhora deixa un reguitzell d'incògnites, situacions surrealistes i qüestions de futur suficients per plantejar-se si encara manté el regnat com a millor lliga del món, fora de l'NBA. Particularment, continuo pensant que sí, per bé que aquesta etiqueta, més que estimular-la a prosseguir l'evolució, han acomodat la competició fins a tal punt que es troba estancada, en punt mort. Ningú sap cap on va ni tampoc quin futur li espera. Fa l'efecte que s'improvisa, acció de risc que li despulla les misèries. Com pot ser que a Alemanya hi hagi pavellons plens i un interès televisiu i aquí sembli que el bàsquet no enganxi i es maltracti sistemàticament, quan està demostrat de sobres que el nivell dels equips és millor? L'ACB, ha quedat clar, ha confiat inexplicablement en TVE i l'ens televisiu ha demostrat, en un grapat de partits, que gairebé li fan nosa. A qui se li acut fixar a les 19.15 h el segon enfrontament de la final en dia laborable? Es va rectificar per tota la pressió popular; per res més. O que el partit que havia de decidir el títol, a priori la joia de la corona, s'endarrerís set minuts perquè el Telediario s'havia allargat més del previst. I, enmig de tanta humiliació i menfotisme, l'ACB calla i acata. No té veu –o és el que transmeten en públic– quan li sobren arguments per alterar-se.

Però, més enllà de la difusió, l'esperit competitiu del torneig viu un seriós moment de falta de credibilitat. O què hem d'esperar d'una Lliga Endesa en què fa dos cursos que ningú baixa per demèrits esportius i en què l'Unicaja –no entra en la copa ni en el play-off– disputarà l'Eurolliga i equips com ara el CAI i el Gran Canària, semifinalistes, s'hauran de conformar amb l'Eurocopa? Quina mena d'interès pretén inculcar si, després de 34 jornades i un play-off, l'únic valor en joc és el títol i ningú, absolutament ningú en una sèrie a tres o cinc partits, pot pujar a cavall del Barça Regal o el Madrid? Què hi fan els altres buscant ingressos de sota les pedres si mantenir-se tampoc els suposa la panacea econòmica, o si per pujar s'ha de fer un ingrés astronòmic i a fons perdut, que a mitjà termini no tindrà retorn? L'ACB va tenir mà de ferro amb l'Akasvayu –i amb raó, ja que el deute era descomunal (més de 14 milions)– a final del curs 2007/08, quan no el va deixar inscriure per al següent. A aquest extrem no s'hi ha arribat més –molts clubs tenen actius per equilibrar els balanços–, però la imatge de la Lliga Endesa ha quedat molt tacada quan un grapat d'equips han pagat tard les nòmines i, en casos com el del Valladolid, a la plantilla li'n deuen des de després de Nadal. Això sí, quan els equips arriben a finals o a una final four, es presumeix, quan és l'única competició que no permet ajornar partits al play-off de l'Eurolliga. Una altra incongruència.

Diuen que la propera assemblea de l'ACB ha de ser calenta. Convé que ho sigui. No pot continuar l'immobilisme ni un dia més, ni repetir-se passatges estrambòtics com ara acordar, amb vots dels clubs, que no pugui pujar el Lucentum dos anys, després no incloure-ho a l'acta i finalment posar-li totes les traves possibles (en temps) per evitar que hi torni. Si volen una lliga tancada no rebaixant el cànon d'accés de 3 milions d'euros, que ho diguin. Però que les idees s'aclareixin i es parli clar. Els clàssics estan molt bé, però la lliga són moltes altres coses, i és obvi que ara no funcionen.