La lucidesa va portar Salvador Dalí a proclamar que el surrealisme era ell. Hi havia molta veritat en la sentència, però en cap cas exclusivitat.

Ara que la pilota no roda, els directius dels clubs, els que remenen unes cireres que generalment no són seves, passen al primer pla de l'escenari. No tenen menys protagonisme que durant la temporada. Tenen el mateix, simplement que ara els focus els assenyalen directament. I, els exemples es multipliquen, la gran majoria dels dirigents dels clubs professionals són lluny, molt lluny del que mereixen els seus respectius aficionats –sense els quals, convé recordar-ho constantment, ni ells ni el negoci que porten entre mans serien absolutament res–. Aquesta setmana n'hi ha hagut un parell de sonats, d'exemples, per sostenir que Dalí no ha estat mai sol.

Un és el protagonitzat per Javi Salamero –poden posar aquí el càrrec que més gràcia els faci–, que dimecres va ser presentat com a nou entrenador del Sabadell, amb prou feines deu dies després de ser nomenat director esportiu del Girona. Molts han descobert que tot plegat no era nou, en la biografia de Salamero. Un subjecte avesat a aquests canvis de ritme: el juliol de l'any passat va ser presentat també com a director esportiu del Llagostera i, poc menys de tres mesos després, era introduït a la premsa de Tarragona com a nou entrenador del Nàstic. La perillositat de Salamero en les distàncies curtes salta a la vista, però com diuen als Estats Units, good for you. És cert que l'hemeroteca el deixa en una molt mala posició, a Salamero. Però això és irrellevant perquè tots sabem que l'afecte a uns colors o uns altres fa molt temps que va lligat a un preu. Variable, però sempre quantificable. El que realment clama al cel en el seu cas és constatar en mans de quins dirigents estan els clubs. En aquest cas, gent que mana en quatre de diferents, que teòricament haurien de conèixer el mercat, però que acaben tots allà mateix, rendits a un professional –aquí també hi poden posar el complement del nom que més els agradi– que no ha empatat amb ningú. Tan malament està el futbol del país perquè quatre directives diferents convergeixin allà mateix en menys d'un any?

L'intent frustrat de canvi de presidència en el Joventut de Badalona és també per parar-hi atenció. Després d'incomptables ocasions en què Jordi Villacampa havia anunciat la seva marxa, tot semblava a punt perquè aquesta efectivament es produís el 30 de juny. Ell tenia la voluntat de fer-ho, i Marcel Riera la d'ocupar el seu lloc. Però finalment no has estat així perquè, quan el mes de maig passat va veure els números reals, Riera, president del grup d'accionistes majoritari de la Penya, no es va veure capacitat per reconduir un club “que no té la supervivència assegurada” perquè, sempre en paraules seves, “s'ha fet una gestió temerària”. Parla Riera d'un club que fa un any va veure condonat en un 80% un deute de 13,2 milions, però que tot i això encara avui té, segons ell,“un gravíssim problema de tresoreria i un dèficit considerable”. I tot això malgrat que, segons va afirmar Villacampa la setmana passada en roda de premsa, el Joventut ha generat 20 milions d'euros d'ingressos extraordinaris en els últims deu anys.

Com és que el president del grup accionista majoritari només té accés als comptes a un mes escàs d'entrar a la presidència? I aquest mateix president, on era tots aquests anys que anava creixent aquest dèficit per culpa d'una “gestió temerària”? Com pot, un club que ha generat 2 milions d'ingressos extraordinaris per any en els últims deu –hi ha algun altre club a Europa que pugui dir això?– estar en la situació en què sembla que està? Algú sap realment com està, la Penya? Les preguntes assalten el cap dels socis i aficionats verd-i-negres.