No li vull mal a ningú, però ja es feia una mica avorrit veure com en els grans tornejos de tennis dels últims temps gairebé sempre arribaven a les eliminatòries finals els mateixos si no hi havia cap lesió o alguna causa de força major. Entenc que als organitzadors els devia agafar mal de ventre durant la primera setmana de Wimbledon perquè va ser d'allò més moguda i amb sorpreses de primera magnitud inimaginables, almenys totes juntes. Allò de saps qui ha perdut avui a Wimbledon? es va repetir diverses vegades. Doncs Nadal, Federer i Xaràpova, amb l'afegit de l'adéu d'Azarenka per lesió, gairebé d'una tacada. Déu n'hi do.

L'herba és molt punyetera, encara que el mètode per afrontar-la ha canviat molt en els últims anys. Xavi Budó, tècnic català que du amb molt d'èxit les regnes de la tennista canària Carla Suárez, que va completar un gran torneig arribant fins als vuitens, oferia una imatge en un tuit aquesta setmana. Reflectia la diferència entre l'herba del fons de la pista, pràcticament inexistent, i la de la zona de la volea, pletòrica. Una imatge val més que mil paraules, diuen. I en aquest cas és veritat. Fa ja uns quants anys, veure un jugador o jugadora pujar a la xarxa a l'All England Club amb el seu primer servei era la cosa més normal del món. Ara és l'excepció. Malgrat que els serveis cada cop són més potents, la por a les restades guanyadores fa que els jugadors es dosifiquin en aquest sentit, tret dels malalts de la volea que dominen aquest cop tan complicat. A Catalunya tenim una gran volejador, Marcel Granollers, que fins i tot executa amb mestria les de revés amb dues mans. Hi ha altres exemples encapçalats per Federer, que domina tots els cops perquè simplement va néixer per jugar a tennis. Però la velocitat a què es juga amb cops al fons no permet les alegries a l'hora d'anar a buscar la xarxa. A més, pujar implica un desgast que en partits al millor de cinc sets també pot tenir conseqüències negatives posteriors si el duel s'allarga.

El quadre femení, guanyat finalment per l'efervescent i elèctrica francesa Marion Bartoli, encara ha estat més estrambòtic, amb unes semifinals en què només hi havia una jugadora situada entre les deu millors del món, la polonesa Agnieszka Radwanska (4), que va caure eliminada contra l'alemanya Sabine Lisicki, l'altra gran revelació del torneig que en la final, però, va notar la por escènica de la magnitud de l'esdeveniment i va arronsar i molt el braç.

En els quarts de final masculins també hi va haver dos jugadors polonesos, el gegant Jercy Janowicz, que més tard va perdre la semifinal contra Andy Murray i que farà parlar, i Lukasz Kubot. No sembla que l'èxit de tants polonesos junts hagi de ser una coincidència sinó el reflex d'una feina de base ben feta. L'esport d'elit polonès ha obtingut èxits significatius en els últims anys. Polònia, per exemple, va ser finalista i perdedora del mundial de voleibol del 2006 contra el Brasil. També va ser subcampiona del mundial d'handbol del 2007.

Doncs això, que malgrat que en homes van arribar a la final els dos favorits –espectacle amb títol de Murray–, ha estat un Wimbledon farcit de sorpreses inversemblants. De tant en tant, és bo que fins i tot els experts es tornin bojos a l'hora d'encertar les travesses. La incertesa dels resultats, és a dir que no guanyin sempre els que millor rànquing o puntuació tenen, és un dels grans atractius de l'esport de competició.