La derrota va arribar, és clar. En aquest cas, el cap de setmana passat en la final a quatre d'un campionat amateur de bàsquet femení. A pesar de tot, però, l'equip de Spokane dirigit per Kerry Pickett havia completat el millor torneig de la seva respectable història. I per això Pickett estava satisfet, igual com ho estava el seu tècnic assistent, John Stockton.

Tard o d'hora tothom torna. El fet es dóna inescrutablement i és el com el que fa particular cada retorn. A casa nostra, quan es produeix tendim d'entrada a la malfiança, a una sospita que només en comptadíssimes excepcions no acompanyarà totes i cadascuna de les anàlisis que es facin del personatge en qüestió. Els exemples són aclaparadors i per tots coneguts. Acotar-los és innecessari. Als Estats Units, en canvi, és diferent. Allà el respecte pel passat és natural, forma part del joc, i l'incomprensible és que aquells que un dia van ser els més grans es refugiïn en l'anonimat un cop la seva carrera s'ha acabat. Per exemple l'exbase dels Jazz de Utah. Que la seva tria fos allunyar-se dels focus, però, no significa que l'inigualable Stockton no respiri. Ho fa, és viu, i d'aquí a tres mesos el podrem tornar a gaudir.

Retirat el 2003 i feliçment refugiat des d'aleshores a la ciutat de Spokane, d'on és fill, recentment hem sabut que el millor base pur –cal la precisió?– de la història havia ordenat, entre partit i partit, la seva carrera a la memòria. I no només això, sinó que ens en farà còmplices per, finalment, poder conèixer alguna cosa de la persona que literalment s'amagava rere el jugador, rere aquest catòlic modèlic d'arrels irlandeses que consumat el salt inicial esdevenia un competidor diabòlic. Serà el 28 d'octubre quan es publiqui Assisted, un llibre en què Stockton ha passat a net els seus anys com a jugador.

El que va començar sent un conjunt d'anotacions per explicar als seus sis fills i a la nombrosíssima descendència que imperativament vindrà, ha esdevingut un llibre escrit per ell i corregit pel Coach Pickett, el seu entrenador a l'escola de secundària i que entrena avui l'equip en què juga la filla petita de l'exbase, Laura. Hi juga ella i Stockton, dèiem, hi fa d'assistent, cosa que ja havia fet des del 2009 a l'institut. De Spokane, només faltaria, on Laura i Lindsay, l'altra filla, van coincidir en l'equip. Una tasca que, s'ho poden imaginar i no s'equivocaran, ha fet des del primer dia i fins avui negant a qualsevol periodista que se li ha apropat, amb els cabells tallats de la manera més clàssica coneguda i amb aquella solemne clenxa que fa vint anys va governar despòticament la taula d'assistències en l'NBA, una classificació que li pertany pels segles dels segles. Amb pantaló de tergal, les bambes discretes i el polo a mida i ben planxat.

Que l'home més allunyat del sistema de la lliga nord-americana escrigui un llibre obliga a la lectura. Encara que sapiguem bé que no hi haurà revelacions que afectin companys d'equip perquè, Stockton n'és l'exemple radical, la privadesa pertany només a cadascú. Però si ens hi acostem sabrem, segons llegíem a la premsa de Utah aquests dies, quan va entendre que era el moment de plegar, per què no signava ni signa autògrafs o, per exemple, per què és contrari a l'avortament. O coneixerem què feia per estalviar diners quan era rookie i llogava el seu primer apartament i descobrirem també l'emoció que encara avui li causa recordar que ell va ser un dels escollits per formar part del Dream Team.

Sense literatura, planerament, participarem de la veu d'un jugador extremadament reservat, sempre guarnit amb aquell pantaló curt dels anys setanta –sí, també ens explica per què el portava– i que, segons ha quedat documentat, un dia va ser lloat per Michael Jordan amb aquests termes: “T'encanta jugar amb ell però odies profundament enfrontar-t'hi. Ho saps, és aquell petit fill de puta que amb el seu cos ossut i eixut et farà bloquejos que literalment et deixaran fora de combat.”