Me'n vaig anar de vacan­ces –si són meres­cu­des o no, ho deixo al vos­tre cri­teri– amb la càrrega de Guar­di­ola con­tra la junta (segur) i pot­ser con­tra algú més. Si hagués posat en pràctica la des­con­nexió abso­luta que la majo­ria de per­so­nes es pot per­me­tre però cap peri­o­dista fa, avui, dues set­ma­nes més tard, reconèixer el món espor­tiu seria feina fei­xuga. M'hau­ria per­dut la rèplica de San­dro a Guar­di­ola, la de Tito a Guar­di­ola i la notícia que deixa en irre­lle­vants comen­ta­ris de tertúlia les decla­ra­ci­ons cre­ua­des de tots tres: la maleïda recai­guda de Tito.

Tata? Qui és aquest argentí? Si hagués estat quinze dies sense cober­tura el pri­mer que m'hau­ria vin­gut al cap és que la política d'entre­na­dors de plan­ter del Barça, o no dóna els matei­xos resul­tats que en el cas dels juga­dors o, si resulta que sí, que són molt bons, no tenen paciència per espe­rar el seu moment. Així, Luis Enri­que és al Celta i Òscar, al Brigh­ton via Tel-Aviv. Amb tot, ni pro­ve­nint de la més abso­luta inòpia hau­ria dub­tat de Mar­tino. Fa temps que em vaig pro­me­tre que cada dia seria una mica menys esclau de l'apri­o­risme i, amb més o menys entre­bancs, ho vaig com­plint.

Els entre­na­dors del plan­ter no han tin­gut paciència. Thi­ago, tam­poc. M'és igual que sigui Guar­di­ola qui se l'ha endut al Bayern. No em deixa tan indi­fe­rent que l'entorn de la lle­genda blau­grana escampés que no toca­ria cap juga­dor del Barça. Sovint, calla­dets fem més goig. I a la pròxima afir­mació categòrica, miau! Tor­nant a Thi­ago, marxa perquè té pressa per tri­om­far i al Barça divi­sava massa obs­ta­cles en el camí. Ben legítim. Però mar­xar li ha sor­tit molt car, al Barça, i si algun dia Thi­ago té el –també legítim– desig de tor­nar, hau­ria de posar-hi de la seva part per res­ca­ba­lar el Barça. D'ope­ra­ci­ons com la de Cesc –marxa de franc, torna cos­tant 40 mili­ons– ja n'hi ha hagut prou.

Si el meu uni­vers de repòs par­ti­cu­lar hagués inclòs les Espa­nyes, el cap de set­mana pas­sat no hau­ria pogut saber que cap alt res­pon­sa­ble polític espa­nyol va assis­tir a la inau­gu­ració del mun­dial de natació de Bar­ce­lona. Ni tam­poc que l'himne espa­nyol va ser tan xiu­lat que el van capar. De fet, cada cop que hi ha l'opor­tu­ni­tat d'escri­das­sar els símbols espa­nyols, el soroll és més gran. En comp­tes d'insults, lleis d'edu­cació i simi­lars, que es pre­gun­tin per què. He lle­git la con­tra­por­tada de Lluís Simon del 18 de juliol. Com­pany, per com­ba­tre aquesta sen­sació d'anar a con­tra­cor­rent, de rara avis, de freak, que dius que tens i que de vega­des com­par­teixo, tinc la recepta: un estat català. Ja saps que ales­ho­res els sur­fis­tes més hàbils puja­ran a l'onada gua­nya­dora. I els fre­aks seran els que es que­da­ran a la costa, sense la taula.

Coi, m'acabo d'ado­nar que no tot ha can­viat. Espe­reu, que m'arro­mango i en uns dies m'hauré posat a to.