Me'n vaig anar de vacances –si són merescudes o no, ho deixo al vostre criteri– amb la càrrega de Guardiola contra la junta (segur) i potser contra algú més. Si hagués posat en pràctica la desconnexió absoluta que la majoria de persones es pot permetre però cap periodista fa, avui, dues setmanes més tard, reconèixer el món esportiu seria feina feixuga. M'hauria perdut la rèplica de Sandro a Guardiola, la de Tito a Guardiola i la notícia que deixa en irrellevants comentaris de tertúlia les declaracions creuades de tots tres: la maleïda recaiguda de Tito.

Tata? Qui és aquest argentí? Si hagués estat quinze dies sense cobertura el primer que m'hauria vingut al cap és que la política d'entrenadors de planter del Barça, o no dóna els mateixos resultats que en el cas dels jugadors o, si resulta que sí, que són molt bons, no tenen paciència per esperar el seu moment. Així, Luis Enrique és al Celta i Òscar, al Brighton via Tel-Aviv. Amb tot, ni provenint de la més absoluta inòpia hauria dubtat de Martino. Fa temps que em vaig prometre que cada dia seria una mica menys esclau de l'apriorisme i, amb més o menys entrebancs, ho vaig complint.

Els entrenadors del planter no han tingut paciència. Thiago, tampoc. M'és igual que sigui Guardiola qui se l'ha endut al Bayern. No em deixa tan indiferent que l'entorn de la llegenda blaugrana escampés que no tocaria cap jugador del Barça. Sovint, calladets fem més goig. I a la pròxima afirmació categòrica, miau! Tornant a Thiago, marxa perquè té pressa per triomfar i al Barça divisava massa obstacles en el camí. Ben legítim. Però marxar li ha sortit molt car, al Barça, i si algun dia Thiago té el –també legítim– desig de tornar, hauria de posar-hi de la seva part per rescabalar el Barça. D'operacions com la de Cesc –marxa de franc, torna costant 40 milions– ja n'hi ha hagut prou.

Si el meu univers de repòs particular hagués inclòs les Espanyes, el cap de setmana passat no hauria pogut saber que cap alt responsable polític espanyol va assistir a la inauguració del mundial de natació de Barcelona. Ni tampoc que l'himne espanyol va ser tan xiulat que el van capar. De fet, cada cop que hi ha l'oportunitat d'escridassar els símbols espanyols, el soroll és més gran. En comptes d'insults, lleis d'educació i similars, que es preguntin per què. He llegit la contraportada de Lluís Simon del 18 de juliol. Company, per combatre aquesta sensació d'anar a contracorrent, de rara avis, de freak, que dius que tens i que de vegades comparteixo, tinc la recepta: un estat català. Ja saps que aleshores els surfistes més hàbils pujaran a l'onada guanyadora. I els freaks seran els que es quedaran a la costa, sense la taula.

Coi, m'acabo d'adonar que no tot ha canviat. Espereu, que m'arromango i en uns dies m'hauré posat a to.